La gestió de la pandèmia ha posat al descobert les mancances, incompetències i, no poques vegades, la mala fe dels gestors públics. Certament, hi ha hagut encerts, però les mancances són paleses. En un primer moment, moltes de les errades van ser absolutament compressibles davant una novetat inesperada.

Parat el primer cop, els mapes país per país d’infeccions, d’asimptomàtics, de traspassats, de bloqueig dels hospitals ens va tornar a la realitat. No és altra que la de patir un sistema social i assistencial feble, víctima d’unes retallades desmesurades. Malgrat això, exactament igual que com en la crisi econòmica del 2007, encara no acabada, la propaganda del règim -de tots els poders públics en aquest cas- va reiterar que teníem una de les millors sanitats del món. Al final, el que s’ha vist és que teníem uns sanitaris -des dels caps hospitalaris fins la més humil netejadora- amb una capacitat de treball fins a l’extenuació, de coneixement i d’empenta, molt més enllà del que era esperable amb els mitjans personals i materials. Altres sectors, la distribució, per exemple, no han restat a la saga.

O sigui que, un cop més, al cap i a la fi, ha estat la societat civil la que ha tirat el país endavant. Les institucions, a part de barallar-se infantilment entre elles, però a costa de tots, poc temps els ha quedat per fer les coses bé. No em refereixo a empleats del sector públic, sinó als seus directius. Hi ha hagut excepcions, és cert, però l’excepció no fa la regla. La feblesa del sistema és aclaparadora: l’espectacle de les compres de material sanitari de tota mena al març i l’abril va resultar patètic.

Davant aquesta incapacitat, davant aquesta mancança de governança, davant la vulneració d’un dret explícit de la ciutadania europea com és el dret a un bon govern, ha sorgit una resposta dels tècnics, especialment des del sector sanitari, entès en sentit molt ampli. Alguns fins i tot han dut a terme una tan espectacular com frustrada campanya publicitària, ja que queien en el defecte que denunciaven. També des de l’educació a tots els nivells, inclosa la recerca; i dels àmbits empresarials més realment emprenedors, que tremolen ara amb la proposta de distribució que pot fer Madrid dels 140 mil milions d’euros que la UE ha atorgat a Espanya.

Sigui com sigui, tenim una governança que és una barqueta de paper enmig d’un oceà tempestuós. Com sempre passa en temps de crisi, la resposta que sembla la més evident és la més simple. Cras error com es demostra un cop i un altre. Problemes complexos necessiten solucions complexes i temps. Les solucions complexes només poden venir d’una barreja proporcionada entre els que tenen els coneixements i els que han de prendre les decisions. És a dir, entre domini dels fets i la legitimitat que dona la posició institucional, referendada a les urnes. És a dir, simplificant molt -perdó!-, entre ciència i política.

A més, el temps és el bé més escàs. En la societat actual, que creiem que va a la velocitat de la llum, tot el que no sigui petar els dits i que per eixarm arribi la solució resulta percebut quasi com un fracàs. No és temps de miracles.

Reconèixer la situació passa, en primer lloc, per fer-la palesa a la ciutadania. En segon lloc, per posar fil a l'agulla per superar-la. En tercer lloc, els tècnics han de recolzar els directius públics, els polítics, vaja. Els tècnics, els científics si volem, en saben un munt de les seves àrees; tenen la legitimitat que el reconeixement de la comunitat a la qual pertanyen els atorga, però freturen legitimitat política. Aquesta la donen, en un sistema democràtic, les urnes. No cal que oblidem mai aquesta pedra angular del sistema.

Certament, moltes vegades, massa vegades, els polítics es fan els sords davant els clams amb ampli consens dels científics. És una trista evidència. Però això no permet a la comunitat científica -que després de tot no és tan homogènia com sembla- subrogar-se, ni en temps de crisi, en el paper de líders de la governança. La tècnica, la ciència, la bona, l’excel·lent, necessita dels polítics per implementar-se. Necessita, és clar, de bons polítics. La tecnocràcia és un sistema falsament meritocràtic, autoreferencial i gens transparent, perquè no cal justificar davant el públic el que pel tecnòcrata és evident -la pretesa raó científica- i, a sobre, no ho entendria per la seva òbvia ignorància. A més, la tecnocràcia no és pura; es contamina en pocs segons dels vicis de la mala política. Sortim del foc per caure en les brases.

En resum, som davant d’un fals dilema: tecnocràcia o política. La tecnocràcia és una forma -molt dolenta- de política que es situa en les antípodes de la bona governança, del bon govern. El que cal canviar és la forma de fer política i d’administrar els béns i serveis públics. Fer-ho de forma raonable, transparent i basat en dades reals no és una mala solució. I que els ciutadans decideixin el millor programa.