El peculiar segon congrés de JuntsxCat ha donat un bon ensurt a qui creia que els nous Màsters de l'Univers eren els Màsters de Twitter. Per guanyar, en política, cal alguna cosa més que ser enginyós, ocurrent o més o menys erudit. La política, en els sistemes democràtics representatius, es construeix a base de vots, i el ciutadà, sigui en unes eleccions institucionals o en unes eleccions partidàries, el que vol és que li demanin el vot: en el fons, allò tan enutjós de baixar del pedestal i d’anar porta a porta demanant el vot. Les proclames tuiteres, succedani de les arengues militars, són el que el descafeïnat és al cafè.

Diem cafè a allò que no és cafè, com diem oli a greixos que no venen de l’olivera. I així ens va. Impostura per realitat. De tant en tant, les gents, les bones gents anònimes que poden combregar amb els nostres afanys, ves per on, volen un tracte personalitzat, una cosa que sembla que els postmoderns han descobert i que pocs practiquen: pell amb pell. Una participació inferior al 38% en una militància de poc més de 6.000 ànimes parla per si mateixa d’un fracàs en l’estratègia política tal com l'ha desenvolupada fins ara.

La política tuitera i el tarannà que desprèn han marcat el resultat, inesperat per part d’alguns, de l’elecció al secretariat de JuntsxCat. El corrent majoritari dels juntaires es decanta per l’organicisme partidari, un cop Puigdemont s’ha autoexclòs i aquarterat no per casualitat al Consell per la República, que sí que és un moviment. L’abrandament del moviment passa a segon terme. Sense territori, només amb simpaties i emocions, no es fa un partit, és a dir, una màquina per conquerir el poder. Perquè, com Birgitte Nyborg diu amb tota claredat: això va de poder; no va de filosofia ni de moral. Una altra qüestió és com hom exerciti el poder, però la política va de poder. En les democràcies representatives, el vehicle consolidat són els partits polítics, no les efervescències quasi adolescents, que tenen molta escuma i poca densitat.

En les democràcies representatives, el vehicle consolidat són els partits polítics, no les efervescències quasi adolescents, que tenen molta escuma i poca densitat

Dit això, hi ha dues coses que produeixen certa inquietud, si no enrojolament. En primer lloc, s’ha ventilat la possibilitat d’un canvi de regles congressuals, a fi i efecte de permetre als candidats que no van arribar al 50% dels vots emesos poder assolir càrrecs orgànics de relleu al secretariat. Una de dues: o és no saber perdre o és un gest de fals apaivagament. Qui ha perdut ha perdut, als congressos i a les generals. Al minut següent de l’oficialitat de l’escrutini s’ha d’acceptar sense cap mena de recança i amb tota i manifesta sinceritat. És indigne menystenir qui no ens ha votat. Sobren més comentaris al respecte. Per tant, no hi ha res a apaivagar. A les eleccions s'hi va amb el bitllet de tornada a casa per al primer transport. No hi ha res més a dir.

Bé, sí, sí que hi ha una cosa a dir. Com farem creure a la ciutadania —que alguns ja han ofès censurant el seu vot erroni— que les normes que ens donem, que no ens les ha imposat ningú, les canviem com i quan volem, a pur caprici? El canvi no és per força major: és per conveniència dels dirigents. Si això es fa dins del partit, què no es farà amb les estructures institucionals de poder? Sempre han d’estar al servei dels jerarques. Mal exemple, especialment per als que creuen —creiem— que la política té un indeclinable contingut de pedagogia.

L’altre aspecte que mereix una breu nota és el de convocar ben aviat les bases juntaires perquè decideixin si cal continuar donant suport al Govern o no. L’enunciat, com s’ha tramès o s’ha entès —segur que si hi ha manipulació és culpa de la canallesca!—, és més de seguir al govern que donar suport al Govern. No és una mera qüestió nominalista. No és el mateix formar part d’un govern que donar-li ajut quan li calgui. Són dues opcions perfectament vàlides, però han de quedar clares. La situació actual no és de si es continua donant suport al Govern, sinó si se surt del Govern.

Establert això, una moda diria que postpopulista rau a traslladar la responsabilitat de les decisions a tercers, sigui fent-se l’innocent, tot desempallegant-se’n, o, directament, manipulant tercers per a l’obtenció d’un fi volgut. La CUP ha donat exemples ja clàssics de com els òrgans estatuaris, en nom d’un mil·lenarisme participatiu, deixen les decisions complexes a altres col·lectius més amplis amb una resposta binària: sí o no. Si populisme és donar respostes simples a problemes complexos, som davant un exemple de manual.

La idea, que no és nova a JxCat, de donar veu a la militància, a tot estirar, poc més de 6.000 ciutadans i ciutadanes, sobre si cal sortir del Govern i, en conseqüència, crear una crisi de final imprevisible, però, en tot cas, pertorbador per al comú de la gent, suposa negar la pròpia responsabilitat dels quadres electes del partit, delegar en una minoria que no ha triat ningú i malversar el capital polític dels centenars de milers de vots populars (en concret, 567.421, si no m’erro), conseqüència, aquí sí, de l’exercici de la sobirania popular. Som davant, ras i curt, clar i català, d'un segrest de l’autèntica voluntat nacional, democràticament expressada. Això es pot qualificar de giragonses populistes embolcallades en demagògia. Malgrat tot, és d’esperar que s’imposi la raó.

Tornant a la ja també clàssica Birgitte Nyborg —em temo que més nomenada que vista i gaudida—, el canvi en el partit, li diu a la primera ministra, no suposa un canvi de govern. No aspiràvem a ser la Dinamarca del sud? O era un altre eslògan per ensarronar la gent?