Opinar sobre l’últim incident conegut, greu, ara sobre la taula de negociació, just en la porta d’entrada del saló on es troba, no genera més que controvèrsies i desqualificacions a tort i a dret, sense més arguments que el ressentiment, tot observant el dit i no la lluna. És el modus operandi a les xarxes socials, on les invectives són més fortes com més anònim i/o poc rellevant el martell d’heretges. Res de nou a Twitter.

El que ha succeït en les últimes hores és un bombardeig amic ―amic?― sobre tots els que creuen que la taula és necessària. Sobre tots els que consideren que és una oportunitat d’or per mostrar al món la voluntat i capacitat de negociació de l'independentisme i la intransigència del règim polític espanyol.

Però vet aquí que, per una vegada, s'ha girat la truita. Qui ha acceptat la taula de negociació és l’Estat, perquè els seus dirigents actuals ―poc importa si és per convicció o necessitat― han reconegut explícitament, per primer cop a la història, que Espanya té un problema polític amb Catalunya. Ho podran disfressar, vestir o empastifar com vulguin, però aquesta fitxa està damunt el tauler i no hi ha qui la pugui retirar.

La taula és la finestra d’or per mostrar al món com van les coses sobre la pell de brau. Si la taula es bloqueja per la part catalana, la independència patirà un descrèdit del qual li costarà generacions recuperar-se. Es perdrà la partida sense baixar de l’autobús. I Madrid ―sinècdoque eterna de l’Estat― haurà mostrat al món ―aquell que diem que ens mira―: “Així són els catalans". Tots. La victòria de l’Estat serà aclaparadora. L’antídot? La unitat. No hi ha altra opció. Unitat.

Per això, cal deixar de banda la subhasta de retrets històrics: no porta a res; en tot cas, a justificar rebequeries actuals d’uns i altres, cosa que torna a portar a res. Discutir qui és més nítidament independentista i qui és més traïdorament deslleial dona l’espectacle de desgavell, de manca de seriositat i d’impossibilitat de diàleg que fa enormement feliç l’Estat i sense gastar un cartutx. 

Els consensos han de ser bastits sobre la unitat sense fissures envers l’objectiu polític que és la raó de ser dels partits des de fa una eternitat enfrontats. L’última vegada que ho vaig mirar, l’objectiu era la independència

Com que l’objectiu, per definició, dels independentistes és la independència, hi ha una eina bàsica i irrenunciable: la unitat fèrria, a prova de bombes, dels independentistes. Oblidar el somni d’una hegemonia resulta tan necessari com treballar units fins a l’objectiu final. Aconseguit aquest objectiu, amb una unitat indiscutible i indiscutida, ja es veurà com són els models de gestionar la democràcia que tindran el favor més o menys majoritari de la ciutadania.

(Dit sigui de passada: pensar en majories absolutes és pura màgia. Cap sistema electoral que no sigui majoritari ―excepció a Europa― no garanteix ―i no sempre― majories absolutes. Les coalicions són la norma de ferro de la governança europea).

Tanco parèntesi. En el moment actual ―que es diria una eternitat― la unitat està tan lluny com la independència. És més: la desunió ha esdevingut sistèmica. Torrentera de punts per al camp contrari. I sense haver començat, com adults, a enfrontar el tema del destí de Catalunya.

Ara, el punt de fissura és que Junts ha designat per a la taula dos polítics que no formen part del Govern. No són dos polítics qualsevol. Són alguns dels herois que la repressió ha glorificat, Jordi Sànchez i Jordi Turull. ERC diu que han de ser membres del Govern. Junts diu que l’acord de govern diu que la designació governamental dels membres de la taula es farà per consens; no diu que hagin de ser membres del Govern. ERC diu que el pacte no diu que puguin no ser membres del Govern. Un altre cop la logomàquia ―la verborrea― tan inútil com absurda.

Convé revisar conceptes. Consens no és imposició. Massa temps la política d’aquest país ―doneu a país l’extensió que vulgueu― és tan de curta volada que ha fet equivalent el canvi de cromos al consens. Això no és consens. Consens no és “jo accepto els teus si tu acceptes els meus”.

El consens seria: "formarem, costi el que costi, una delegació sòlida i sense debatre-ho al pati de veïns". De què van parlar els membres del Govern, si no, als exercicis espirituals de fa un parell de setmanes a la Vall d’en Bas? Els consensos han de ser bastits sobre la unitat sense fissures envers l’objectiu polític que és la raó de ser dels partits des de fa una eternitat enfrontats. L’última vegada que ho vaig mirar, l’objectiu era la independència.

I en aquest camp, el realisme s’ha d’imposar si es pretén guanyar. Encara que separats per pocs milers de vots, els resultats electorals són els que són. ERC va guanyar Junts. És com el futbol: guanyar en la pròrroga i de penal; i la copa se l’enduu qui guanya. Qui guanya té un petit o gran avantatge sobre qui ha perdut, per la mínima o per golejada, que el perdedor ha de respectar. Són les regles.

Però, en tot cas, les discrepàncies, lògiques i legítimes, s’han de ventilar en privat; ni en els platós de televisió ni en els estudis de ràdio ni en les tribunes dels mitjans escrits i encara menys a les xarxes socials.

En resum, la ciutadania, més enllà dels aguerrits puntes de llança, assisteix atònita a aquest tan poc edificant espectacle. L’èpica s’ha acabat ―fa temps―; toca ―des de fa molt temps― governar. Governar en coalició ―acostumem-nos-hi― és arribar a punts comuns sòlids i donar resposta a les aspiracions de la ciutadania, resposta que no només no arriba en el tema cabdal de la independència, sinó que avui sembla més lluny que ahir.

Quan es produirà el clic? Quan hom emprendrà el bon camí? Aquesta i no altra és la primera qüestió que a hores d’ara no té resposta. Bé, sí que en té: la victòria dels que no volen que canviï res i, de pas, quedar com a senyors davant el món.