Buscat o no, el MoncloaGate ―cada dia amb més víctimes― tapa, en alguna mesura i de moment, el CatalanGate. Alguna cosa de forçada el MoncloaGate ha de tenir, quan les investigacions sobre si els telèfons del president i de la seva ministra de Defensa patien infeccions es van encetar dijous de la setmana passada. Podria ser un efecte sobrevingut, a causa d'alguna indicació d’experts sobre la vulnerabilitat de les comunicacions al més alt nivell institucional espanyol.
Però també podria ser una mena carpetana del fiasco francès de Dien Bien Phu, la batalla el 1954 per la qual els colonialistes gals van perdre Vietnam i després va passar tot el que va passar. Tancar les pròpies forces, teòricament superiors militarment, a esperar un atac de desarrapats nadius als quals es podria vèncer fàcilment, va resultar tot al contrari. El fi de les glòries gal·les. Vaja, un fiasco monumental que va canviar la geopolítica mundial. És el que tenen les jugades mestres.
És el que li podria passar al govern espanyol en haver-se entestat a proclamar contradictòriament ―algú diria que hipòcritament―, d’una banda, la màxima transparència en el tema de les escoltes de Pegasus ―només de Pegasus?― i, al mateix temps, negar-se a discutir fora de la inescrutable comissió de secrets oficials l’escàndol que assola, ara, el Madrid, cap i casal del règim.
No admetre una comissió d’investigació oberta i sense traves que es capbussés dins d’aquest escàndol, de la mena d’escàndols que poden fer caure un govern i, fins i tot, un règim, és una presa de pèl a la ciutadania. No es pot dir, a més, que sigui un devessall de coratge. I més encara: és un error colossal.
És una presa de pèl perquè no hi ha rodones quadrades. No hi ha transparència secreta. No cal donar-li més voltes. Deixar ensumar una mica en la secreta comissió de secrets algun informe degudament maquillat és una nova presa de pèl, tant a la ciutadania com als seus representants. És una plantofada al constitucionalisme per part dels que es diuen constitucionalistes i que paguen el preu que han de pagar per continuar sent-ho.
És una manca de coratge que enrogeix als més mel·liflus. Esclar que sortirien coses, coses que es volen mantenir amagades ―no necessàriament secrets d’estat― en una comissió transparent d’investigació. No totes les coses, però una bona mostra sí que sortiria. Amb una primera conseqüència: posar al carrer, si no havien dimitit ja ―alguns estan trigant ja massa a fer-ho―, tant directius polítics (la ministra de Defensa i la directora del CNI, per exemple) com càrrecs teòricament tècnics, com ara els responsables tant de la seguretat de La Moncloa, dels ministeris, com del contraespionatge.
No admetre una comissió d’investigació oberta i sense traves que es capbussés dins d’aquest escàndol, de la mena d’escàndols que poden fer caure un govern i, fins i tot, un règim, és una presa de pèl a la ciutadania
Tot aquest sidral, quan falten menys de set setmanes per a la cimera de l’OTAN a Madrid. Amb quina confiança vindran caps d’estat, de govern, ministres de Defensa i el generalat europeu a un lloc on fins i tot el president és espiat, cosa de la qual s'adona quasi un any després d’haver estat infectat?
La falta de transparència manté la irresponsabilitat dels responsables i és la porta de la desconfiança. Situació idònia per fer política d’alta volada.
És, finalment, un error, perquè la teòrica esquerra no pot comportar-se com el ferri extrem centre. L’extrem centre és secret, duresa, opacitat i repressió. El govern més progressista de la història, demostraria, si més no, que és govern, que mana, si agafés el toro per les banyes i ho posés tot en doina.
No pot al·legar-se protecció de l’estat quan es protegeix, com a mínim, la manca de professionalitat. Potser, es protegeix la delinqüència i aplicar als dissidents polítics i socials la maquinària repressiva i oculta de l’Estat. En això es diferencia, també i molt principalment, l’esquerra de qui no ho és. Pegasus és la pedra de toc de la democràcia. L’empeny cap a la democràcia, cap a més democràcia, per damunt de tot si és inequívocament progressista.
La cosa encara pot empitjorar. En efecte, la, en part, intel·ligent nota del ministre Bolaños encerta de ple quan diu que les escoltes són il·lícites i externes. Òbviament, són il·lícites i són externes al sistema legal d’escoltes ―estigui configurat com estigui configurat―. Externes no vol dir, en cap accepció, estrangeres, és a dir, intrusions vinculades a potències alienes. La mateixa nota del ministre apunta, més que cap a fora ―tal com ell mateix es va afanyar a accentuar―, cap a dins.
Dit més clarament, a una organització il·legal d’espionatge i d’altres coses. El que he qualificat de deep CNI. Ni més ni menys que subjectes vinculats als serveis secrets ―als molts que hi ha―, servint-se dels instruments públics posats a la seva disposició per executar la seva agenda no sempre patriòtica.
No desemmascarar aquests delinqüents pot comportar, més enllà de la caiguda de ministres o governs, la del mateix règim. La ceguesa, en temps de transparència, és del tot inapropiada.
Algú hauria de dir als cínics cecs, guardians de la transparència secreta, que no és gens descartable que el CatalanGate i el MoncloaGate estiguin connectats per la intervenció dels mateixos il·legítims subjectes i procediments. Crispetes.