Ha començat a estendre's la por. Sempre passa quan hi ha la possibilitat de negociacions pel mig. Quan més costerut i difícil de vendre sigui el fet de negociar un hipotètic resultat que, per molt favorable que s’albiri, sempre semblarà lluny de les posicions màximes dels bàndols respectius.
La por no rau tant en el fracàs, que, com l’èxit, són cares indestriables de la mateixa moneda, com en el què diran. En el què diran els nostres, els que s’arrenglen darrere els negociadors de cada bàndol. La paraula que més sentiran els negociadors de cada costat de la taula serà traïdor. I això fa por, molta por. La por és natural. Però la por cal superar-la.
Aquesta paraula, traïdor, serà el mot d’ordre per atacar sense mesura els que seuen a negociar per part d’aquells que no han tingut mai valor de córrer aquest risc. Serà el mot d’ordre de qui, caient en els mateixos vicis necis del contrari, no aspira mai a convèncer sinó a vèncer. Serà el mot d’ordre que llançaran fins a trencar-se la gola els que no veuen més que el contrari sotmès a maximalismes quimèricament utòpics, a autèntiques forques caudines sense raó ni pietat.
Poc més es pot esperar de qui, per una banda, veu la seva Espanya com un tot atemporal, fora de la realitat, en un món somiat d’uns valors tradicionals, gens moderns i actuals, que vol imposar, si cal, a ferro i foc. Poc més es pot esperar de qui, esperonat per un legítim desig de llibertat, no entén que la seva empresa afecta sentimentalment el bell mig del contrari.
La negociació és el camí i la ciutadania, tota, el seu destinatari. El 10-N, malgrat tot o, més ben dit, gràcies a la ciutadania, ofereix aquesta oportunitat
Però, d’entre els dos bàndols, surten sempre, sempre acaben sortint, grups de gent més raonable que sentimental, que deixen els respectables sentiments per a les celebracions i fora de la negociació. També és cert que els impulsos ancestrals poden aflorar entre els que no seuen a la taula de negociacions.
Ara bé, mentre no vagin més enllà de cridar el nom del porc als seus, mentre no vagin més enllà de manifestar una oposició frontal i mentre qui negociï sàpiga, simultàniament, fent pedagogia, tenir la ciutadania de part seva, la negociació serà feixuga, costeruda, llarga, però al final serà coronada per una confluència raonable i sòlida.
A part de saber mostrar respecte per qui seu a l’altre costat de la taula, encara que sigui rodona, cal mostrar distensió. D’una banda, exercint l’autoritat legal de què disposa el govern de Madrid, ressituant el ministeri fiscal al marge del conflicte, i començar a pensar en les múltiples possibilitats de donar, garantir o, si es vol, no interferir en la llibertat els presos. De l’altra, reconèixer que encara no hi ha majoria per a la independència, però sí una d'aclaparadora per a un autogovern efectiu, que superi la fireta de l’autonomia, que no és, ara per ara, més que una descentralització permanent tutelada.
Canviar les fitxes acostuma a ser un bon començament que té un primer èxit: les dues parts ―només n'hi ha dues― assegudes entorn una taula. La negociació és el camí, i la ciutadania, tota, el seu destinatari. El 10-N, malgrat tot o, més ben dit, gràcies a la ciutadania, ofereix aquesta oportunitat
Tot recordant sempre que ni l’Espanya ni la Catalunya somiades existeixen. És a dir, l’hora present no és país per a abrandats.