El tenor madrileny ha vist com les investigacions dutes a terme pel Sindicat Americà d’Artistes Musicals, l'American Guild of Musical Artists (AGMA) han culminat establint abusos sexuals i de poder de Domingo envers 27 companyes.

Quan, en plena arrancada del #Metoo, Angela Turner Wilson va denunciar que el cantant li va magrejar els pits al camerino de l’Òpera de Washington i s'hi van afegir, sense revelar el seu nom, uns altres 26 col·legues. La reacció, especialment a Europa i a Espanya, va ser tant d’incredulitat com de censura a les víctimes. El primer és compressible; el segon, gens ni mica.

Pensar que al món de l’espectacle, i no només al món de l'espectacle, una via de selecció del personal femení i de la seva promoció és tastar-les sexualment, tot aprofitant la seva vulnerabilitat en raó de la prevalença intimidatòria per part del subjecte, és negar múltiples evidències. Que el fet existeix sembla innegable, que Domingo fos de la troupe dels abusadors potser podria no haver estat cert.

Ell es va defensar tot negant els fets i intentat desprestigiar les denunciants. S'hi van afegir els que creuen que la depredació sexual és una de les belles arts i que ha de ser suportada per les dones tant si com no. I els fans, que són legió són, també, els més acrítics. És habitual.

Doncs bé, la investigació de l’AGMA, realitzada tant a l’òpera de la capital federal com a la de Los Ángeles, on Domingo era director, ha dit el que ha dit. L’agressor ha reconegut ràpidament la seva responsabilitat, ha manifestat propòsit d’esmena i ha demanat perdó respecte del possible dany infligit. Tornarem sobre això. Cal recordar que davant les denúncies de dones agredides, les seves contractacions als Estats Units van generar una cataracta de cancel·lacions i ha estat despatxat de l’òpera angelina. La cosa no té pinta d’acabar ni aquí ni així. Sembla que no totes es conformaran amb disculpes i cancel·lacions.

Sigui com sigui el que hagi de passar, cal destacar-ne tres aspectes. El primer, que les denuncies de les dones abusades estan sent acceptades també pels tribunals. Li poden demanar a Harvey Weinstein, malgrat el seu maquillatge d’home desvalgut i prostrat. S’ha estat trencant un sostre de vidre. L’anormalitat era l’anterior: per defecte, les dones no eren cregudes. Un prejudici que no casa amb la condició de ciutadana de qualsevol dona. El testimoni d’una dona valia menys que el de seu baró agressor.

En segon lloc, no resulta estrany —i així serà segurament encara molt temps— sentir excuses de l’ordre de “no val jutjar amb paràmetres actuals actuacions de fa deu, quinze, vint, trenta anys”. Fals. Es confonen —i ens volen confondre— els que així argumenten. De fet volen mantenir la impunitat fent passar per galanteries tronades les agressions de la mà de la prepotència o, fins i tot, de la violència, de la superioritat en una relació de supremacia per obtenir beneficis sexuals. Forçar el coit, en un suite daurada o al sofà esventrat d’un camerino, ha estat sempre delicte. Aixecar o fer aixecar les faldilles per veure el sexe femení era i és delicte. Grapejar-lo, Trump inclòs, també. Com ho era i ho és ara, fer descordar l’escot o llevar o fer llevar la roba interior per ni que sigui veure-li els pits. O sigui, que no vinguin amb històries.

El que passa és que fa deu, quinze, vint o trenta anys les dones no gosaven denunciar els predadors sexuals entronitzats a la seva torre d'ivori, ja que s’hi jugaven el seu avenir personal i professional. El que s’ha acabat ara, espero que de forma vehement, és la impunitat. Sense impunitat aquests bavosos covards no són res: la seva torre de d'ivori és una barraqueta de paper que bufant els deixa, a ells sí, amb les vergonyes morals a l’aire.

Finalment, un leitmotiv de totes de les disculpes: demanar perdó per si alguna víctima s’ha sentit ofesa o molesta. Aquest afegitó per defecte de les declaracions ratlla el cinisme intolerable. Com pot ser que pensi el predador que el dany de la seva fastigosa acció generi només un dany eventual i no cert? Perquè creu que ha estat denunciat? Potser per què les seves víctimes s’ho passaven bomba? A sobre d’ofendre físicament i moralment les seves víctimes, amb declaracions estereotipades d’aquesta mena hom ofèn la intel·ligència de tots plegats.

La dona que és víctima d’aquestes agressions —amb permís del groguisme mediàtic i la misèria que sembla inacabable d’alguns i algunes— ha de veure’s ara reforçada. Ha de saber veure que cedres més alts que els del Líban cauen com un castell de cartes quan la raó emergeix. Però això no passa per fer una caritat de bon samarità, sinó per deixar de no creure per sistema la dona agredida, sabent que disposem de mitjans per esbrinar raonablement la veritat i desemmascarar aquesta plaga predadora.

La tasca de tots plegats és enorme. No hi n'ha prou amb el desig de millora. Cal arremangar-se i treballar-hi. No més bones paraules. És l’hora dels fets. Dels de veritat. Treballem-hi plegats, pel canvi ple.