Malgrat que Barcelona, Catalunya i Espanya són territoris europeus amb una baixa criminalitat i baixa violència, a Barcelona, des de poc abans de les eleccions municipals, s’ha posat l’accent sobre la seguretat urbana.
Primera premissa: seguretat i criminalitat no són el mateix. La seguretat és una percepció; la criminalitat una realitat empírica i, per tant, computable. De tota manera, sembla que Barcelona té un problema de criminalitat (com la resta de l’Estat): han augmentat els delictes violents. Només a Barcelona al mes de juliol, hi ha hagut 5 homicidis/assassinats. Una xifra insòlita i alarmant que cal esperar que no es consolidi, però que creix des de fa algun temps. Al igual que les agressions sexuals i certes modalitats de robatoris (no furts) domiciliaris o similars. Així mateix, cal tenir present cert augment de la violència en la petita delinqüència al metro (quan hi ha violència no hi ha delinqüència petita) i els nínxols de comerç de droga.
Llevat d'alguna actuació cosmètica en el ram de la droga els interessats salten d’un lloc per anar-ne a un altre. Els fortins —normalment en zones freqüentades pels benestants— segueixen com si res.
Malgrat aquests problemes delinqüencials que per les magnituds de Barcelona es poden considerar greus, el dispositiu policial de l’estiu és contra les manters. Els manters, en principi, no són delinqüents i en cap cas violents; són, més pròpiament dit, subjectes en risc d’exclusió social, o ja exclosos socialment, que es dediquen a traficar amb béns de diversa categoria, infringit normes administratives, fiscals i d’ocupació de les vies públiques.
Es dirà que alguns manters —i els seus germans llauners— poden ser delinqüents. Certament, poden ser delinqüents menors, quasi ínfims. Alguns d’aquests venedors informals i ambulants trafiquen, en ocasions, amb objectes falsificats. Aquesta fabricació , a la qual són aliens, pot vulnerar la propietat intel·lectual o industrial. També, com s’ha vist algun cop, els llauners trafiquen amb petites quantitats de drogues, generalment toves.
Els perjudicats per la venda de productes que vulneren la propietat intel·lectual o industrial —deixant de banda consideracions juridicopenals de fons—, és a dir, els titulars dels drets econòmics, no és clar que se'ls vulneri els drets. Especialment si es tracta de les grans marques de roba, joieria i similars. Ningú no deixarà d’adquirir una bossa de marca exclusiva, de preu ordinari de 3.000 €, per haver adquirit una peça per 20 €. Ni un rellotge de 6.000 €. Els problemes que tenen aquestes marques —i que resolen discretament— és en establiments aparentment acreditats.
Queda el tema de les vendes de DVD i de CD. Em fa l’efecte que, vista la defectuosa qualitat dels seus productes i per haver actuar sobre els productors de les còpies il·legítimes, aquest tràfic ha minvat considerablement. En tot cas, ni pel·lícules, ni rellotges ni CD no passen mai per genuïns.
El tema més rellevant, però gens delictiu, és el dels venedors d’artesanies banals i de gust dubtós, i els dels llauners. Però ambdues qüestions són un tema menor, amb poca afectació sobre el comerç ordinari i en cap cas delictiva, amb nul·la afectació en l’ordre públic pel fet d’ocupar espais públics.
Malgrat aquests problemes delinqüencials que per les magnituds de Barcelona es poden considerar greus, el dispositiu policial de l’estiu és contra les manters
Enviar més policia a decomissar polseres mal trenades i llaunes mal conservades no acabarà amb el problema ni farà més rics els comerciants regulars. Ara, veure més policia decomissant refrescos, cadenetes o fent fora de la platja a pretesos massatgistes és una pura operació cosmètica, sense cap incidència sobre la seguretat i criminalitat reals.
Detenir llauners (no potser pròpiament una detenció per infraccions administratives i fer-ho suposa, dit molt suaument, un abús de poder) i venedors de manualitats no comporta posar cap fi a taxes que poden ser preocupants d’homicidis/assassinats, agressions sexuals, incipient violència al metro o els supermercats de carrer de drogues de tota mena. Com tampoc ho és fer servir de forma esbiaixada enquestes de delictes registrats (per motivacions polítiques: cada administració té les seves) o enquestes sobre victimització. Com més es parla d’inseguretat —no necessàriament de delinqüència— la percepció de la victimització augmenta.
Segur que a la tornada de les vacances tindrem abundoses compareixences i dades oficials. Caldrà analitzar-les i veure si de veritat la delinqüència real ha baixat. La percepció de la inseguretat depèn de determinades manipulacions tan grolleres com eficaces.
En tot cas, ni manters ni llauners són el problema. Ni la insuficiència de la llei. Ho és la insuficiència de les polítiques de seguretat barrejada amb demagògia i certa irresponsabilitat.