L’independentisme travessa, com afirmen al si de l’unionisme, una desacceleració i una reculada? Depèn. Ha triomfat l’unionisme a Catalunya i ha desaparegut el problema català? De cap manera. Així doncs, l’independentisme no ha decaigut.
L’independentisme està en stand by. Segurament hi restarà molt temps. Massa pels que tenien pressa i pels que anaven de farol. No van tenir en compte –em penso que, sincerament, per ingenuïtat i no per mala fe– que l’independentisme, malgrat els seus innegables i inesborrables èxits, que s’enfrontaven a la tretzena potència mundial i a la quarta d’Europa –aviat la tercera–.
Dic que els èxits de l’independentisme són innegables i inesborrables pel fet que una observació desapassionada de la realitat així ho demostra: no ha donat cap resultat la repressió policial, judicial, institucional, econòmica... saltant-se normes, fins i tot la sacrosanta Constitució, i fent ridículs clamorosos, tant personals com de marca.
L’independentisme està en stand by perquè ha de prendre alè. Prendre alè vol dir plantejar noves estratègies, reorientar els mitjans, segurament amb canvis graduals de persones i reordenar-se de cara a alguns punts culminats de la repressió com serà la, diuen, imminent sentència del TS sobre el procés.
L’independentisme haurà pecat d’ingenuïtat, de bonisme fins i tot. En realitat ja ho ha fet. Però l’Estat ha fracassat de ple en l’apaivagament de Catalunya. La nova contesa electoral apunta a que a Sinera els partits mal autodenominats constitucionalistes tendiran a la irrellevància. Com al País Basc.
Perquè, si com diuen els crítics, l’independentisme era un bluf o un castell a la sorra de la platja, el poder de la tretzena potència del món no s’ha imposat a Catalunya. Degut a una senzilla però esglaiant raó: la tretzena potència del món, sota l’etiqueta errònia de constitucionalisme, no ha fet política. Ha dut a terme una repressió institucional i mediàtica bruta, lletja i... ineficaç. Tots els estudis demoscòpics apunten cap a l’esmentada irrellevància electoral dels que no ofereixen cap solució política per Catalunya.
Si, com he apuntat, no fora mala cosa un canvi de cares en el terreny de l’independentisme per afrontar amb serietat, perseverança i perspectives d’èxit la nova i llarguíssima etapa que se’ns apropa, l’unionisme constitucionalista hauria de fer molt més que un canvi de cares o un simple rentat facial.
Tot el que no sigui fer política està abocat al fracàs: l’increment de la repressió no produirà cap èxit. Produirà dolor, però no èxit. Un problema que dura des de fa més de 300 anys hauria de fer pensar als repressors de mena.
Però fer política sembla que no és l’activitat preferida –pot ser per menysteniment, per desconeixement, per indolència ...– de la direcció oficial espanyola. La prova rau en un fet palmari: no fan política ni entre els diferents regnes de taifes de l’unionisme cofoiament, però erròniament, constitucionalista. Quatre eleccions en quatre anys és més que la prova del cotó: és l’elefant a l’habitació.
Primer de tot, haurien d’adonar-se que de Constitució n'hi ha una, però com passa amb les lleis, especialment les bones, d’interpretacions poden haver-n'hi moltes, que amb el pas del temps aquestes interpretacions canvien i que no hi mal que cent anys duri. Tampoc cap constitució originària.
Així doncs, mentre no facin política i es treguin de sobre complexos i errònies percepcions, és a dir, analitzin correctament la realitat i estiguin disposats a la transacció, fracassarà la repressió com a activitat política. I superat l’estat d’stand by actual, l’independentisme tornarà a accelerar el seu creixement. O parafrasejant una cita atribuïda falsament a Zorilla: “els independentistes que vos mateu gaudeixen de bona salut”.