El partit judicial

Diumenge passat, amb la col·laboració de La Razón, Enrique López (conseller de Presidència, Justícia i Interior de la Comunitat de Madrid i secretari de justícia i administracions públiques del PP) va fer un Cosidó. És a dir, es va jactar de tenir darrere la majoria de la carrera judicial. O el que és el mateix: el PP és, també, el partit judicial. Ja no es tracta només de controlar la sala segona ―i la de l'art. 61― per darrere, com el xarro va proclamar en el seu famós i impune whatsapp del 17 de novembre del 2018.

El missatge de la portada esmentada, es miri com es miri, és molt més que gravíssim. D’entrada, López també és jutge, ara en excedència, però jutge de formació i d’exercici. D’un exercici massa proper al PP, tant que els seus propis companys de l’Audiència Nacional, juntament amb una altra proximíssima magistrada, Concepción Espejel, el van apartar dels judicis de la Gürtel per possible manca d’imparcialitat. La seva relació amb el PP semblava més que promíscua, en el temps i en la intensitat. Proximitat que va quedar acreditada un cop més quan va ser nomenat magistrat del TC a proposta del govern espanyol (del PP), mandat, però, curt per causes etíliques.

Sigui com sigui, segons López, el PP té el suport de la majoria de la carrera judicial. En primer lloc, el terme carrera és clarament corporativista i elitista. De carreres a Espanya només n'hi ha tres així autodesignades: la diplomàtica, la judicial i la fiscal. Tres cossos d’elit, cosa que no casa gaire bé amb servidors públics en una societat democràtica. En aquest context, doncs, manifestar que es té el suport de la carrera judicial vol dir que el partit dels jutges, els de veritat, els que es consideren jutges de la carrera, els pota negra, és el PP.

Manifestar que es té el suport de la carrera judicial vol dir que el partit dels jutges, els de veritat, els que es consideren jutges de la carrera, els pota negra, és el PP

Ser el partit judicial de la carrera judicial té alguna pega a més. Així, és de tots els membres, dels més de 5.000 jutges i jutgesses en actiu a Espanya? López els ho ha demanat? O confon els que pensen com ell, molts, però no tants ni molt menys els que ell publicita, és a dir, la majoria? Aquesta proclama ni tan sols val per a l’Associació Professional de la Magistratura, l’associació més afí al PP. Ni parlar-ne de Jutgesses i Jutges per la Democràcia, ni de l’Associació Francisco de Vitoria ni del Foro Judicial Independiente. Sense comptar el col·lectiu dels no associats, col·lectiu renuent a la política quasi visceralment.

De fet, l'endemà, les quatre associacions judicials es van desmarcar públicament de les declaracions del responsable de l’àrea de justícia pepera. Van rebutjar qualsevol intent d’instrumentalització partidista. També és cert que, possiblement en nom de la unitat en la signatura del comunicat, no es va demanar la dimissió de López. Ni al PP ningú l'hi ha demanat, ni ell ha esbossat un intent de fer-la.

O sigui que l’afirmació de López podria enquadrar-se dins de l’apart de les fatxenderies a les quals alguns polítics, fluixos de mandíbula, són fatigosament proclius. Si fos això, tot i ser greu, no seria el més greu que en política i en política judicial ha fet i fa el PP. Som davant l’intent de presentar el PP com el partit dels jutges i magistrats. Gravíssim.

Quina és la finalitat de fer palesa aquesta connexió, si més no particular, d’alguns? Aquesta no és altra que obtenir ajut ―a hores d’ara intent frustrat― en la pretensió de desbancar del poder el PSOE. Pel PP, el PSOE sanchista encarna el pitjor de l’Espanya contra la qual ells lluiten. Des de la seva rònega concepció de l’Espanya eterna, anterior per definició a l’alba dels temps, l’actual govern no és més que una coalició de socialcomunistes que, per tal de mantenir-se en el poder, va pactar, ha pactat i continuarà pactant amb els terroristes i els separatistes, que no faran més que una venda d’Espanya en els encants polítics.

Això és el que hi ha darrere el titular de la portada de diumenge passat del diari de Planeta: l’intent de palesar una aliança de ferro entre els sectors més reaccionaris ―Vox, com les sentències del TC sobre l’estat d’alarma demostren, hi és convidat― polítics i judicials. És, en definitiva, un anunci que l’“a por ellos” va contra tot el que es mou. El procés, avís a navegants, podria ser un aperitiu. Alguns ho volen de valent.