Pispo a La Cubana el títol, de fet, el títol i la idea mare, per a la peça d’avui. Com que és per una bona causa, espero no patir-ne conseqüències. La companyia suburenca es proposà veure una funció al Gran Teatre (del Liceu) des de les caixes, des de darrere l’escenari. Aquí l’espectacle que presenciem és el que passa darrere el teló i, com que aquest és translúcid, contemplem el que succeeix al pati de butaques.

De tant en tant, en la vida, i també en la política, convé un canvi de perspectiva, d’òptica, de veure les coses de forma diferent. La història és la mateixa, però la posició de l’espectador, no. Això aporta una nova dimensió envers objecte i ofereix matisos i arestes fins al moment desconegudes. Amb el que ja sabem i el que descobrim amb el nostre canvi posicional obtenim una idea més completa i menys convencional de la realitat. Els blancs i negres s’esvaeixen, no tant en grisos, sinó en una paleta de colors d’amplíssima gamma.

Qui diu, doncs, una nit a l’òpera, diu, per què no, una taula de negociacions. Fins ara la perspectiva de la malaltissa ciclotímia catalana (política i mediàtica) era simple: ERC vol la mesa per arrabassar a JuntsxCat i al puigdemontisme la supremacia política. Per contra, aquest últim el que vol és fer naufragar la taula perquè ERC es cogui en el seu fracàs i deixi la via lliure i expedita per als autèntics catalans, aquells que mai han traït Catalunya. En el fons, la taula no volguda per JuntsxCat podria ser la puntada d’or per enviar als considerats —en privat i cada cop més en públic— botiflers a la paperera de la història. Per cert, que a hores d’ara aquesta paperera deu tenir més superpoblació que Calcuta.

En ser conscient l’independentisme català de la seva pròpia reorientació i de l’aprenentatge del fet que la realitat és complexa i més si es desconeixen els ressorts de l'Estat, el simplisme és el primer llast que cal llençar per la borda. En conseqüència, la primera lliçó va del fet que tenim pressa. Res de pressa: això va per llarg, molt llarg. No havent sabut o pogut fer una DIU de més de 8 segons era una conclusió òbvia, que encara ara alguns es resisteixen a explicitar.

Per tant, proposar, acceptar i anar a una mesa de negociació no és cap desfeta, ni cap retrocés. És un gir estratègic en el qual res està donat ni res està guanyat per ningú dels que s’asseguin a la mesa. El mateix fet d'anar-hi és reconèixer que s’està en la necessitat —no només en condicions— de cedir. De cedir encara no sabem en què, però la necessitat de transigir, de pactar, de conviure-hi hi és, es vulgui reconèixer o no.

És aquí on hem de veure el teatre de la taula. Per començar, tota negociació té una part litúrgica, teatral, aclaparadora, que en segons quines fases és el més important. Què veiem si ens posem al altre costat del teló, si veiem l’obra com els protagonistes d’Una nit a l’òpera?

Veurem que a l’altre costat de la taula hi seu una representació de l’Estat espanyol. L’Estat espanyol ha canviat de tàctica i ara vol fer les coses políticament. Si ho fa per convicció o necessitat és indiferent en el fons. El fet rellevant rau en què ha abandonat solemnement l’africanisme marianista. Per, segurament, primer cop a la història, després d’un conflicte que ha trencat les costures de l’Estat, que ha deixat al descobert al món els seus poc saludables budells, que ha deixat pel terra la reputació d’Espanya en no saber gestionar un problema vital, com deia Le Monde al setembre del 2017, per Catalunya, per Espanya i per Europa, per primer cop, reitero, l’Estat espanyol vol seure i parlar.

Si això no és una victòria de l’independentisme, no sé que es pot considerar victòria. Ho han entès perfectament els partits de l’oposició a Madrid i la part del no tan deep state que la Moncloa no controla. El que cal és capitalitzar aquesta victòria; no encantar-s’hi. Tots els que s’han omplert, amb tota la raó del món, la boca amb la imperiosa necessitat de seure i parlar, de sit and talk, no poden deixar passar aquesta ocasió. Si a sobre es fes amb generositat i no pensant en eleccions, seria una doble i aclaparadora victòria. Això, però, sembla que és demanar massa, si més no, a data d’avui.

Certament no sabem què ens depararà la taula. Ni tan sols sabem si, un cop començades les reunions —les negociacions vindran més tard—, tindrà prou continuïtat per a què els interlocutors arrelin. I, malgrat aparegui la temptació —que apareixerà— d'aixecar-se i marxar-ne, el compromís amb la política i buscar solucions per a la ciutadania, és a dir, amb la transacció, hauria de pesar més que la ràbia —legítima en ocasions—, i els interlocutors persistiran.

Hi haurà, si tot va bé, un moment en què les negociacions, no només les meres converses, aniran agafant cos. Amb certesa, hi haurà moments de crisi, d’aturades tècniques en les negociacions de fons que esperonen la història. Però caldrà tirar endavant. El bé és major.

Les converses de pau de Vietnam, en plena sagnant guerra, van començar al maig de 1968 i van acabar el gener de 1973, encara que la pau no arribaria fins l’abril del 1975. Doncs bé, amb aquest dantesc panorama, en les primeres setmanes l’objecte dels debats —amb grans tensions— va ser la forma i dimensions de la taula. Malgrat tot, la pau va arribar. No menys important: el fet de que Estats Units, acompanyat de Vietnam del Sud, acceptés seure amb a la mateixa taula que Vietnam del Nord, el Viet-cong i el Govern revolucionari provisional era el reconeixement de la seva desfeta.

Cal veure, doncs, l’obra en totes les seves dimensions, pel davant i pel darrere —no com la comèdia, precisament— i actuar conseqüentment amb la perspectiva que aquesta nova i més complexa panoràmica  ens dona. Seguir les vies convencionals i preescrites no portarà ningú a un lloc diferent al que ens trobem. Si volem canviar, hem de canviar posicions, perspectives i estats d’ànim. Això és, en bona part, la política. L’altra, la de tenir objectius, que es materialitzen, faltaria més, amb els mitjans dels quals hom disposa.

Ressituar-se o ressituar-se. I anar-hi.