Ens acostem a un final de règim. En aquesta vida tot el que neix acaba morint. Sobretot si no es fa res per evitar-ho. El règim polític encetat amb la Transició –de la qual ara és molt fàcil renegar- ha durat massa. De fet, des de la turnància, és a dir, des de l’arribada del PP al poder el 1996, i molt especialment el 2000 amb la seva desvergonyida majoria absoluta, la Transició com a tal va arribar a l’estació terminis.

Va començar una etapa de regressió, tant legislativa, com política, com mental. Amb l’excusa del terrorisme, l’exorcisme sense complexos de la dissidència va ser el Nord de certa forma d’interpretar la política. Només cal recordar les mentides sobre l'11-M i les esperpèntiques sessions televisives entre l'11 i 13 de març del 2014 dispensades per l’estomacat govern d’Aznar.

El parèntesi del zapaterisme, que a partir del 2010 es va comportar com un pollastre sense cap, va fixar les bases per una reeixida operació de la dreta més dretana –la dreta extrema- amb una majoria absolutíssima, que es va dedicar a copar tots els ressorts del poder i anihilar els oponents, fossin de la mena que fossin. Però amb aquesta ocupació de tots els espais de poder no va inventariar, per miopia política, cultural i emocional, un reducte, Catalunya, on el mateix PP havia contribuït amb un èxit extraordinari –no pas desitjat, però èxit al cap i a la fi- a crear una desafecció mai coneguda pel seu abast i generalització respecte a Espanya. Ben entès: no va néixer un sentiment d’anti-Espanya, sinó un sentiment, que no para de créixer, d'un tall emocional amb Espanya. O el que és el mateix: l’independentisme va substituir el nacionalisme, amb un suport transversal, polític, social i intergeneracional mai vist abans.

No ha nascut un sentiment d’anti-Espanya, sinó un sentiment, que no para de créixer, d'un tall emocional amb Espanya

Si a això hi afegim la involució de drets en educació, ordre públic, atur, llibertats, corrupció (que ha arribat fins a la Casa Reial, amb canvi del cap de l’Estat inclòs), ...el col·lapse està servit. No es produirà demà, però està servit. El PP hi ha creat el clima necessari, al qual ha afegit dos elements més.

D’una banda, es proclama com a màxima un immobilisme, de fet, suïcida, psicològicament similar al del tardofranquisme-. De l’altra, aquest immobilisme es contagia a un PSOE en una situació de precarietat extrema, que autoimmolant-se, corre a apuntalar el règim a un preu que encara no ha pagat i que li pot costar la ruïna. Dit d’una altra manera, avui l’ona de fons de la política espanyola és no tocar res. Per no tocar ni es toquen els pressupostos, atès que poden ser prorrogats sense cap problema. Tampoc es toca cap altra peça del sistema, per corcada i inservible que es presenti.

El dia que aquest immobilisme va quedar entronitzat va ser el 8 d’abril del 2004. Va ser el dia que el Congrés dels Diputats va rebutjar admetre a tràmit la triple proposta del Parlament de Catalunya de dur a terme un referèndum pactat amb l’Estat. La Guàrdia de Corps popular-socialista (i algun voluntari de qui ningú se’n recorda), molt convençuda del que entén per força constitucional, va tancar amb pany i forrellat el camí per un canvi substancial de règim, en especial en els seus usos i fonaments. Que el sistema hagi envellit malament i no respongui als reptes actuals és quelcom d’irrellevant per als campions del res a tocar.

Un bon governant el primer que ha de procurar és el benestar dels seus conciutadans, a qui es deu i de qui prové. Com s’ha esmentat a bastament, l’Estat del benestar –incipient comparativament- ja ha passat entre nosaltres a millor vida. Ara estem instal·lats en l’Estat del malestar. El greu és que, ens referim al problema que ens vulguem referir, el sistema, el règim, no hi dona cap sortida. No hi ha respostes a res: des de Catalunya als refugiats, passant per l’atur o la recerca forjadora d’un futur millor, sense comptar amb la degradació de la vida política a la qual els corruptes sistèmics han dut el país.

En aquest context proclamar un dia sí i un altre també el vigor del sistema, la vigència omnímoda de la llei i el funcionament impecable de l'Estat de dret no passa de ser un conte de lladres i serenos dolent. Es treu pit per lluir una brillantor i solidesa de cartó-pedra. En comptes de posar fil a l’agulla i solucionar la munió de problemes basals que presenta la política espanyola, es vol fer gala d’impertorbabilitat, pròpia del dontancredisme i no pas del lideratge polític. En una paraula: es vol mostrar un sistema de força formidable i inexpugnable.

Samsó, encara que cec, va ser fort fins al final. I ja sabem amb quin resultat.