Dins l’acord de govern entre el PSOE i Unidas Podemos trobem la promesa de la derogació de la llei morrió, la Llei Orgànica 4/2015, de seguretat ciutadana, obra que corona el pensament més conservador i reaccionari de la Transició. Va succeir a la llei Corcuera ―LO 1/1992―, que derogava la llei d’ordre públic del franquisme (1959), més o menys maquillada, i el RD-L 3/1979, de protecció de la seguretat ciutadana, que va provocar, quan el PSOE era a l’oposició, els primers enfrontaments constitucionals.

Encara no ha transcendit cap paper. Quan es tracta de lleis, o transcendeixen esborranys de llei o és fer volar coloms. De tota manera, a hores d’ara, queden clares dues coses. Una: no hi haurà derogació, sinó adaptació, és a dir, pura maquila legislativa. El camí ve traçat per la derogació de la reforma laboral.

Dos: LA ―amb majúscula― policia està que mossega. Des de la mateixa teòrica inòpia de la ciutadania ―i, pel que sabem, dels diputats a Madrid―, LA policia clama pel que afirma que és una indefensió total intolerable. Sentint els seus portaveus, hom diria que ha arribat el final de la seguretat, l’esfondrament de la convivència; en una paraula, la darrera estació de la nostra societat. Vaja, que tornem a la selva. Aquest plantejament demagògic té una simple resposta: abans de la llei actual que, a tot estirar, es vol retocar, la policia era quasi clandestina, l’ase de tots els cops, la riota de la societat...? Diria que no, com ho demostra l’elenc de normes que he llistat més amunt. Tot, sense tenir en compte altres disposicions no menys reveladores d’un significant securitisme.

Deixant de banda aquesta cridòria interessada, nodrida generosament pels sospitosos habituals ―com deuen fluir els fons dels rèptils!―, i a reserva del que revelin els textos legislatius, ha de quedar clar, en primer lloc, que és tan legítim com necessari que la societat ―l’estat és una altra qüestió― ha de garantir la seguretat dels ciutadans, és a dir, el ple exercici dels seus drets fonamentals i legals. Com que les disfuncions i els atacs a aquesta convivència són evidents, cal crear un sistema de seguretat, sistema que estarà sempre en tensió amb els drets a protegir i la modulació de la protecció. L’equilibri normatiu i pràctic entre llibertat i seguretat és la mare dels ous.

En el disseny sincerament demòcrata d’aquest equilibri, entra de ple la ideologia d’allò que denominen legislador. La llei vigent és d’un reaccionarisme illibertari amb tots els ets i uts, paraula a paraula. No puc estendre'm ―no és el lloc― per exposar totes les aberracions politicojurídiques que conté la vigent llei morrió. Amb tot, cal rememorar el seu origen, la seva filosofia i un parell de trets legals. Comencem.

La presumpció de veracitat de la documentació policial suposa una vulneració de la presumpció d’innocència i de la inversió de la càrrega de la prova: és el ciutadà qui ha de desmentir el que diu la denúncia policial

Poc després de ser ministre, Fernández Díaz va fer una conferència al Círculo Ecuestre de Barcelona (primavera del 2012), conferència que va estar penjada al web del Ministeri de l’Interior amb totes les seves errades conceptuals i faltes de sintaxi i que, lamentablement, jo he extraviat. En recordo, però, l’essència. El relativisme, fill del 68, havia de ser erradicat de la societat, per tornar la pau i eliminar els conflictes. Els reaccionaris volen una societat sense conflictes, és a dir, una societat sense motor.

En paral·lel, els moviments pre 15-M començaven a sorgir amb força: manifestacions, protestes, vagues, les acampades a la Puerta del Sol i a la plaça Catalunya, dins d’un context de crisi resolta amb mà dura al carrer i retallades sense pietat a les butxaques. I a la dignitat de les persones. Un d'aquests moviments va ser l’autodenominada Rodea el Congreso, moviment que va culminar amb un lògicament fallit, però exemplarment pacífic, setge del palau de la Carrera de San Jerónimo (setembre del 2012). Qui conegui Madrid sap que el Congrés està blindat amb tanques de seguretat ―com en ocasions la Generalitat o el Parlament aquí― i fortes dotacions policials uniformades i de paisà. Resultat: rere les corredisses, les detencions de rigor, la posada a disposició al jutjat central número 1 de l’Audiència Nacional dels detinguts, finalment, l’arxivament de les diligències. La irritació dels conservadors, ja al govern central, va ser per llogar-hi cadires.

En destaco dues de les diligències d’aquella performance òrfena de qualsevol mena de perill. La primera, el Congrés mai va ser rodejat, ni assaltat, ni penetrat. Res a veure amb el 6-J de Trump, que, dit sigui de passada, està acabant amb penes de la Senyoreta Pepis. La segona: testimonis de dins del Congrés van manifestar que no van percebre res de res. O sigui que el delicte contra les altres institucions de l’Estat per impedir el seu normal funcionament (arts. 493 o 494 del Codi Penal) va quedar en el que era: res. Malgrat això, la Policia Nacional ―els seus caps del ministeri, és clar― va intentar portar els fets als jutjats de Plaza de Castilla ―una maniobra que, si la fa un advocat, li pot costar la carrera― i, quan els jutges es van adonar de la jugada, es va tornar a arxivar. Nou daltabaix.

Tot això va ser adobat amb unes declaracions en el to versallesc que acostuma l’ara silent senador del PP i aleshores portaveu al Congrés Rafael Hernando. L’arxiu de la concòrdia que incorpora com ningú aquest polític va titllar l’instructor del cas a l’Audiència Nacional, el jutge Pedraz, de pijo ácrata.

El cop patit en el més íntim autoritarisme del PP, munyidor simultani de l’operació Catalunya i no lluny de seguiments als seus alts càrrecs polítics i/o de partit, va sorgir la idea de la llei mordassa. No queda clar, en tot cas, si va ser obra inspirada o no per algun àngel, una mena de personatges que a l’època sembla que gaudien de cert predicament.

Ara cal retenir ara dos elements d’aquesta llei. D’una banda, introdueix com a nova categoria jurídica, fins i tot com a dret, la tranquil·litat. Aquest terme trufa el preàmbul de la llei i corona l’article primer, tot atribuint-li ser una missió de la nova norma.

Malgrat les dificultats que tenim tots els operadors jurídics, dins i fora de les nostres fronteres, en identificar el contingut precís, a les bases d’importants càstigs, penals i administratius, d’un concepte com és l’ordre públic, els il·liberals van introduir, el 2015, al Codi Penal el pretès bé de la pau pública i en la llei administrativa el de tranquil·litat. Per la seva indeterminació en tots els sentits, aquests termes no traspuen més que inseguretat jurídica ―inacceptable en qualsevol sistema sancionador propi d’un estat de dret― i, per tant, arbitrarietat. En efecte, deixa en mans de la policia, de totes les policies, totes dedicades amb fruïció a l’aplicació més autoritària possible de la norma esmicoladora de drets i llibertats, del que és permès en l’exercici dels drets fonamentals als espais públics. Inacceptable radicalment. Recordem les sancions durant l’estat d’alarma: autoritarisme a dojo.

La segona nota que dona pas a la fonamentació i perpetuació de l’arbitrarietat governativa és el de la presumpció de veracitat dels atestats policials, que estatueix l’article 19 de la llei que es vol modificar. La presumpció de veracitat de la documentació policial suposa una vulneració de la presumpció d’innocència i de la inversió de la càrrega de la prova: és el ciutadà qui ha de desmentir el que diu la denúncia policial, ha de desmentir el relatat que se li imputa. Amb aquesta inversió de la càrrega de la prova, els atestats plens de valoracions i amb extravagants infraccions, el ciutadà queda exposat al que vulguin dir els policies en els seus informes. I com demostren els últims processos penals ―on no hi ha, per sort, presumpció de veracitat―, les absolucions brollen sense parar degut a l’absència d’ajustament a la realitat per part de la policia, no sembla que els informes administratius hagin de ser molt més fiables.

En una reforma de la llei morrió és imperatiu tant sí com no esborrar la tranquil·litat com a objectiu policial i esborrar la presumpció de veracitat de les denúncies policials. Del catàleg d’infraccions i sancions ens n'ocuparem un altre dia.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat