L’africanisme és l’atribut o qualificació històrica que s’ha donat al grup de militars que van fer la seva carrera professional en les guerres del Marroc, el primer terç del segle XX. En uns combats duríssims, amb gran nombre de baixes, es va forjar una mena de comunió castrense de forts lligams personals i polítics. La creació de la Legió, a imitació de la Legió estrangera, o el paper preponderant dels militars africanistes en la rebel·lió de juliol de 1936, aquesta ja amb Franco al capdavant, constitueixen uns esdeveniments prou coneguts (i soferts).

Un dels trets d’aquests atributs era l’extrema cruesa dels enfrontaments bèl·lics, molt especialment amb els rifenys, que es resistien com podien al domini colonial francès i espanyol. Els cadàvers es contaven sense parar en una guerra sense quarter i no caracteritzada precisament pel respecte a les convencions internacionals sobre els usos de la guerra.

En la mentalitat africanista la forma paradigmàtica de vèncer l’enemic era anihilar-lo, destruir-lo físicament i moral, sense cap mena d’estalvi de força i crueltat. Calia deixar ben clar de què anava la cosa i qui manava. Veritat o mentida, d’aquesta època surt el vergonyós lema que el millor moro és el moro mort i tota la llegenda negra sobre les arteroses traïcions dels àrabs, ací els que habitaven la seva pàtria i no volien sotmetre’s al domini i explotació estrangera. Ves per on!

En la mentalitat africanista la forma paradigmàtica de vèncer l’enemic era anihilar-lo, destruir-lo físicament i moral, sense cap mena d’estalvi de força i crueltat

Aquesta forma de ser la va generalitzar el franquisme en la seva política de tabula rasa bèl·lica i de postguerra. Avui resta empeltada en la genètica del quefer polític dels personatges del conservadorisme espanyol que són criticats per ser més aviat poc evolucionats. Aquesta és una crítica fàcil i superficial. Aquest sector no és gens maldestre en la seva actuació política. Rajoy, però no només ell, n’és el paradigma. Cal preguntar-se: dels opositors que patia a l’inici de la seva ègida com a líder del PP, quants li queden no ja ara sinó des de fa una bona època? On són ara? Si així es comporten amb ells mateixos, quin tracte esperen rebre la resta dels mortals: menysteniment i política d’arrasar el contrari. El que es faci sense aixecar la veu, no vol dir que no es faci; és més: és dut a terme amb més facilitat.

Sense la possibilitat d’emprar la pura força, de forma en aparença un xic més amable, es manté el mateix objectiu: anihilar el contrari, i més si és dissident. Per això es parla en cercles governamentals matritenses de guanyar per deu a zero. Ara l’independentisme català, destrossat el basc o malmès el PSOE —amb important col·laboració interna— encara no fa un any, tot l’empeny a repetir la jugada a Catalunya. No val, no ja, l’empat, ni tan sols una victòria ajustada o mínimament clara, com seria un u a cero de penal i en l’últim minut o un dos a zero. Deu a zero o res.

Aquesta és la tàctica que estem veient a Catalunya, des del 2006. Descartat el diàleg, atès que és una mostra de feblesa inacceptable, s’ha posat en marxa una furibunda demostració de força —l’himne “a por ellos” n’és el botó de mostra— destinada a intentar acabar d’un cop per sempre —va intent, per altra banda, com demostra la història— amb la Catalunya pacífica, però contumaç en la seva rebel·lia.

Així, fiscals actuant sense competències o envaint les judicials, desplegament d’un cos militar com és la Guàrdia civil, cosa que ha produït no pocs incidents en matèria de drets fonamentals de la persona, extrems que algun moment o altre caldrà depurar en instàncies estatals o, possiblement, supranacionals. Simultàniament, s’ha desenvolupat una política d'intervenció per la porta darrere de la Generalitat, desfermant un silent 155 de la Constitució. Però de feblesa, de diàleg (ni oficial ni oficiós ni subterrani), res. Cap feblesa és acceptable. Anihilament, només anihilament. Aquest és el pla i només aquest.

És cínic sostenir, com expressa i tàcitament se sosté, que no cal donar garanties pels drets dels ciutadans i de les institucions que es consideren al marge de la llei: africanisme pur, ara dit marianisme

Veient l’estat de coses es podria dir que és cínic esperar per part de qui crebanta la legalitat que rebi el tracte degut de la legalitat. El que és cínic és sostenir, com expressa i tàcitament se sosté, que no cal donar garanties pels drets dels ciutadans i de les institucions que es consideren al marge de la llei: africanisme pur, ara dit marianisme. Amb tot el que es pot, saltant-se les regles més elementals que constitueixen la base jurídica de l’estat de dret, els que branden la bandera irreductible de la legalitat, l’han llençada a la paperera de les ignomínies.

Tot partint que el referèndum no és delicte ni ho és coadjuvar a la seva celebració (ambdues conductes estan despenalitzades), és tòrcer la llei i és forçar uns delictes de desobediència merament funcionals. Si el referèndum no és delicte, no acatar la suspensió tampoc ho ha de ser. Però, a més de l’africanisme, hom pateix la dita de feta la llei, feta la trampa: el referèndum no és delicte, però es crea una desobediència ad hoc, perquè ho sigui. D’aquesta forma es vol fer caure el pes d'una singular llei sobre les esquenes de particulars, partits polítics, associacions, ajuntaments, persones i institucions que són aliens a qualsevol desobediència, atès que no han rebut, com exigia fins abans de tot això la jurisprudència, una ordre personal, expressa i directa. Ara la seguretat jurídica, carreu de l’estat de dret, ha estat dinamitada: ara, jurídicament, res és previsible, res és segur. Africanisme, ara dit marianisme: no hi ha quarter.

Aquesta pressió sobre particulars i aliens als processos judicials en marxa, per ficar-los precisament en les rodes processals va en paral·lel a les diverses intervencions sense base ni constitucional ni legal de la Generalitat per paralitzar-la. Més africanisme, ara dit marianisme: cal trinxar el moll de l’os polític de la Generalitat, car no es pot bombardejar Barcelona ni sembrar amb sal els camps catalans. En el fons, com va dir un antic director general de RTVE quan es va posar en marxa TV3, aquesta devia tenir una funció antropològica, folklòrica. Mentre els catalans i les seves institucions es dediquin als castells, a les sardanes, a les havaneres i als concursos de gossos d’atura, és a dir, amb el moll de l’os fet xixines, tot aniria bé. I el marianisme, antany dit africanisme, regnaria sobre la pell de brau.