Quan escric aquestes línies, a dia 21 de novembre, encara no fa ben bé 20 anys de l’assassinat d’Ernest Lluch (Érnest, pels cosmopolites monolingües), assassinat. Ernest Lluch va ser assassinat a la nit, al pàrquing de casa seva, per l’esquena i a la forma traïdora del covards assassins totalitaris. Perquè ETA era, per damunt de tot, una banda totalitària, assassina i covarda. Per fortuna, la seva època ja va acabar i un dels que hi va contribuir, sense dubte, va ser el Dr. Lluch.

Faci el lector, sisplau, un petit exercici de memòria: quants ministres del primer govern de Felipe González, al 1982, recorda? L'hi avanço: ni la meitat. Els que recorda, entre ells Lluch, són els que passen a la història.

Aquesta és una primera dada que voldria recordar d’Ernest Lluch, no freqüent en les hagiografies —algunes pur rentat de mala consciència dels seus autors— d’aquests dies. "Quantes virtuts i amistats va tenir Lluch!", ara diuen. En vida en va tenir moltes menys, més aviat va tenir notòries absències.

Però, doblegant els seus enemics interns i externs, ha passat la història. Els miserables detractors o apiladors de sorra damunt seu, no.

Una altra característica que volia ressaltar és la mostra d’un poc freqüent tret diferencial. En efecte, a despit dels usos de la Villa y Corte, no va demanar res quan va sortir del govern de Madrid. Quan hi ha crisi de govern, els cessats, per regla general —hi ha notabilíssimes excepcions que coincideixen amb personalitats fora del comú—, creuen que és un dret natural assegurar-se els ronyons ben coberts amb una canongia, privada o oficial, però d’origen monclovita —abans del Pardo—. Sembla que els, diguem-ne, bons costums, alguns no els perden mai. El rectorat de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo el va obtenir quasi tres anys després de deixar el govern de González.

Com diu el refrany —Lluch n’era plenament conscient—, no hi ha bona obra sense càstig. Així, després d’assentar les bases d’una sanitat pública, universal i gratuïta, no podia dur a terme la seva implementació. Massa ulls de poll havia trepitjat pel camí. El sector de la medicina privada (des de metges i la patronal mèdica a les farmacèutiques) ja en tenien prou.

Si l’esforç polític, econòmic, organitzatiu —integrant-hi l’incipient estat autonòmic— que es va dedicar a la Sanitat, com abans Fuentes Quintana i Fernández Ordóñez van dedicar a la Hisenda pública, s’hagués dedicat a l’ensenyament públic, gratuït i mixt —tal com regeix a l’Europa digna de tal nom—, no s’haguessin produït vuit lleis d’educació en quaranta anys, la penúltima amb la intenció d’espanyolitzar els nens catalans, potenciar l’ensenyament concertat per damunt del públic i conferir a la religió l’estatus d’assignatura puntuable i obligatòria. L’última aprovació d’una llei d’educació destinada a revertir la nefasta llei Wert va tenir lloc, aquesta setmana, amb la cridòria dreta extrema i l’extrema dreta a l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo: “¡Libertad!, ¡libertad!, libertad!". Crits que, traduïts al llenguatge de veritat, vol dir només mantenir privilegis i fer crònica per sempre més la desigualtat social per la via de l’ensenyament.

Finalment, el professor Lluch, també patidor de les intrigues universitàries, va ser un dialogant de veritat,  tot un culo di ferro. Va fer bandera del diàleg. D’entrada, per una banda, sabia i practicava que es dialoga amb els contraris i, per l'altra, sabia i practicava que dialogar és voler arribar a solucions.

Avui es parla molt de diàleg, però mancat de gosadia política, de talla política i de voluntat política, el diàleg no és més que una paraula buida. No passa de ser un eslògan per embadalir transitòriament la pròpia parròquia i tractar d’engalipar els contraris. Quelcom similar al que feien els conquistadors amb els indis amb els seus mirallets i falses joies. Com fan els calabres, vaja.

Lluch, amb el que es pot discrepar encara avui, ni era un sant ni va voler ser un heroi. Va ser un home erudit com pocs i honradament contradictori. Va ser per sobre de tot un polític capital, generós, intel·ligent i arriscat. Espècie avui pràcticament en extinció. Era un polític; no un administratiu ni un generador de lemes buits. La seva base intel·lectual i universitària de ben segur n'eren la causa.

PS. Una recomanació: Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador, de Joan Esculies. Cal.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat