La investidura del nou president de la Generalitat es troba encallada. Fonamentalment, dues serien les posicions. D’una banda, el president Puigdemont, amb tota la raó, es considera el president legítim de la Generalitat. Va ser desposseït del seu càrrec a causa d'una disposició fruit d’una aplicació no prevista a la Constitució de l'article 155. Diria que a Catalunya és communis opinio (un xic de llatí sempre ve bé!), entre la ciutadania, politòlegs i juristes. Fora de Catalunya, especialment en els àmbits acadèmics i alguns polítics, també. És més: quasi tres centenars de juristes i diputats ho tenim recorregut davant els tribunals.
L’altre pol de posicions giraria entorn que les dificultats de respectar la legitimitat del president Puigdemont són grans i poden posar en perill fins i tot la mateixa institució de la Generalitat, tal com la coneixem ara. A més, exigir certs sacrificis personals a determinats càrrecs públics per una operació, la d’investidura, tal com il·legítimament la maquinària de l’Estat ha imposat, és demanar massa: la immolació d’uns en favor d’uns tercers que, en cas de no tornar a Catalunya, pocs riscos haurien de córrer.
En els seus màxims, ambdues postures poden arribar a enfrontar-se i trencar la peculiar unitat d’acció del sobiranisme en els darrers temps. Aquest dualisme en permanent competició electoral, si no agra tensió, s’ha aguditzat ara per l’aparició d’un tercer element: el moviment pro-Puigdemont. Aquest moviment és fruit d’una combinació d’elements. D’una banda, uns de minoritaris, que provenen del PDeCAT, i una amalgama majoritària de partidaris de la legitimitat del president Puigdemont com a guia i guarda de les essències de l’independentisme. Això sense comptar amb els efectes d’agitació política de la CUP.
Dir, com molts sostenen, que aquesta fragmentació del sobiranisme és conseqüència de la manca d’un grup hegemònic en aquest camp —el pujolisme ho va ser un temps, d’hegemònic, però en clau inequívocament autonomista—, és, a parer meu, un diagnòstic correcte, però que s’esgota en si mateix. Si més no a curt terme, ja que fretura d’efectes pràctics en l’actual situació. Serà, en tot cas, la guia d’un pla d’acció a mitjà-llarg terme, però, ara per ara, més melancòlic que altra cosa.
Els empats eterns són com el 3 en ratlla: un joc de guerra per evitar-la, però esgotador i, al cap i la fi, paralitzador. És més, de nou, generador de melangia paralitzadora.
És el cos electoral, titular de la sobirania, qui és el titular de la legitimitat, de la real, de l'autèntica
Reproduint la dicotomia dels Verds alemanys, quan van plantejar-se l’entrada en el govern de Gerhard Schröder, es dibuixa una dicotomia entre Fundis i Realos. Al final, totes dues ales dels Verds van entrar a la coalició verd-roja i prou bé que se'n van sortir. O sigui, que la llum i, per tant, l’acció política institucional és possible.
El desllorigador l’hem de trobar fora dels plantejaments d’ambdós corrents sobiranistes, igualment sobiranistes, sense un bri de (temptació de) menysteniment entre elles.
Vulguem o no, les eleccions del 21-D, a les quals tots, reitero, tots, hi van concórrer, tal com alguns des del principi vam proposar, suposen un tall. El 21-D suposa un tall, com en totes les eleccions, amb l’etapa anterior.
Per què? Perquè el poble, la ciutadania, ha parlat a les urnes. Siguin quines siguin les circumstàncies, el poble, la ciutadania, ha parlat. I és el cos electoral, titular de la sobirania, qui, en conseqüència, és el titular de la legitimitat, de la real, de l'autèntica. Els representants són els precaristes, ni tan sols llogaters, de la legitimitat: són interins en el més profund i propi sentit de la paraula.
En un context rabiüdament democràtic —no se m’acut cap altre en els temps que corren— no és concebible una altra conceptualització de la legitimitat. Si la ciutadania és sobirana, ho és a tots els efectes, no només els dies de festa major.
Per tant, avui en dia parlar per part dels representats polítics de la seva legitimitat i brandar-la de forma i manera que pugui posar en perill la de l'autèntic i permanent titular, reitero, el poble, no em sembla gens adient.
Sense proposar directament cap solució —als ciutadans del carrer ens falten elements—, sí que es pot proclamar una directriu: el que les institucions han de dur a terme irremissiblement és satisfer i garantir la legitimació popular i no la seva pròpia, que és merament instrumental i passatgera. En conseqüència, tot el que suposi fer durar en el temps —i cada cop que es perllonga, l’horitzó final del 155 s’allunya més i més— ha de ser considerat com afebliment de la legitimitat popular.
Les indubtables injustícies personals patides —i que encara patirem— no justifiquen furtar a la ciutadania la seva plena legitimitat. Furtar-la suposa, segons ho veig, sotmetre-la a un perill encara més gran que l’actual. Per alguna cosa els polítics es dediquen a la cosa pública. Aquesta ha de ser la màxima. Per tots els representants, especialment per tots aquells que es troben en situacions, diguem-ne, fràgils.