Diumenge passat Espanya hauria d’haver celebrat la victòria sobre l’autonomisme català. En efecte, la sentència del Tribunal Constitucional (d’un temps ençà, Tribunal Constitucional d’Espanya, sense cap canvi normatiu) sobre l’Estatut d’Autonomia del 2006 va demolir el sistema constitucional de les autonomies.
Com assenyala l’article 2 de la Constitució, juntament amb la unitat d‘Espanya, es reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren. Si es duu a terme tal reconeixement, significa que nacionalitats i regions existien abans de la Constitució. I el seu dret a l’autonomia, també. Si no fos preexistent, el redactat hauria estat un altre. Per exemple, s’hauria fet un atorgament postconstitucional.
Com tothom sap, els drets es poden exercir o no. Si no es poden exercir lliurement, no són drets; esdevenen càrregues o obligacions. Sense entrar en grans i complexes qüestions juridicoconstitucionals, el professor Pérez Royo ens ha donat un i mil cops la base del camí a l’autonomia (l’última aquí). En efecte, aquest és un pacte entre l’Estat i la nacionalitat. Dit d’una altra manera: l’Estat no pot imposar una autonomia a qui no la vulgui i la nacionalitat no pot regular per si sola l’autonomia.
Pel que fa a les nacions històriques, llurs estatuts no són una llei més. En efecte, són, amb la reforma rígida de la Constitució —la simple, no—, sotmesos a referèndum popular, aquí el de la nacionalitat interessada. No són, doncs, una norma ni molt menys ordinària. Si, com va ser el cas de l’Estatut del 2006, un cop referendat popularment, el TC entra a veure la pretesa inconstitucionalitat i anul·la preceptes del text aprovat ciutadanament —última fase del procés de l’elaboració de la norma—, és fàcil col·legir la conseqüència: el text vigent a Catalunya com a Estatut és un estatut inconstitucional, atès que l’última paraula no l’ha tingut el poble català, poble que va poder fins i tot rebutjar el text sotmès a consulta.
Per què afirmo la inconstitucionalitat de l’Estatut vigent? Per la simple raó que s’ha trencat el pacte Espanya/Catalunya, on Catalunya té l'última paraula sobre la seva norma bàsica. Ans al contrari, és un estatut imposat per Espanya sense suport popular.
Aquí rau l’essència de la meva tesi: Espanya hauria d’haver celebrat —tan òrfena com està darrerament de triomfs— l’aniquilació de l’estat de les autonomies i haver retornat a l’era napoleònica, la de les cartes atorgades.
El TC, malgrat les seves sentències en pro d’una democràcia no militant, va obrir de bat a bat la porta a l’Espanya tradicional i autoritària. Va obrir la porta a l’Espanya en què l’encaix democràtic de Catalunya és impossible
Per això els que avui clamen per la lleialtat i contra les conseqüències de la desafecció política de gran part dels catalans respecte a Espanya fan, conscientment o inconscientment, una gran trampa. Situen tots els mals que patim, catalans i espanyols, com si els catalans els haguessin produït per obra i gràcia de la sentència constitucional del 2010. Catalunya va respectar fil per randa el procediment: la llei és la llei. Qui se la va saltar va ser l’Estat, que malaltissament reclama legalitat i lleialtat permanentment en la seva aplicació de la llei de l’embut.
Així és: qui va ser deslleial, es va carregar la Constitució i va obrar per la via de fet va ser el Tribunal Constitucional. Tot sense que el govern de Madrid, aleshores en mans de l’ara reivindicat Zapatero, fes la política que calia fer. Des de forçar renovacions de magistrats caducats a revertir absurdes recusacions —mai més vistes—. Respectar la independència del Tribunal Constitucional —que no és, recordem-ho un cop més, un tribunal de justícia— no vol dir empassar-se tots els seus capricis i veure com influeixen en ell obertament altres forces. Això és fer política: preservar la independència de les institucions i no consentir biaixos.
L'espanyolitat entesa en la forma màgica habitual, començant per l’heroi del Cid, és l’Espanya eterna. En plena crisi del 2008 el TC no té cap altra idea que separar jurídicament, políticament i sentimentalment Catalunya d’Espanya. Així va fer evolucionar l’independentisme de quasi testimonial a ser el mainstream de la política catalana.
El lema contra la Covid-19 de "todos unidos" es demostra tan fals com oportunista. Units i per la força i a les verdes; mai a les madures. La ceguesa del no tan deep state espanyol fa seva a cada oportunitat la frase —absurda però agafosa— de l’almirall Méndez Núñez de "más vale honra sin barcos que barcos sin honra".
L’Espanya més oficial —el Madrid polític, econòmic i mediàtic— confon les derrotes amb victòries, però, és clar, continuen sent derrotes. L’Espanya oficial encara no s’ha demanat què passa amb Catalunya. Si algun cop s’ho pregunta, respon de forma aliena a la realitat: titllant els catalans de tot menys de guapos; i als seus dirigents, a la mínima —real o imaginada—, els reprimeixen. La tridentina tradició d'anihilar el dissident no recula. L’excomunicació politicosocial gaudeix d’excel·lent salut.
Tanmateix, avui dia, és més pobra, està més desunida i més fragmentada, amb un descontetament social en augment, que el 2010. És el que té malbaratar els actius socials. El TC, malgrat les seves sentències en pro d’una democràcia no militant, va obrir de bat a bat la porta a l’Espanya tradicional i autoritària. Va obrir la porta a l’Espanya en què l’encaix democràtic de Catalunya és impossible. On les vies polítiques no caben. On és —certament existeix— l’Espanya amb qui poder-se entendre? Com el Guadiana, emergeix de tant en tant i amb poca força.
De tota manera, cal persistir-hi. Cada cop el fonamentalisme espanyolista queda més en evidència, tal com ho demostra l’actual influència espanyola al món. Molta inèrcia i innovació quasi nul·la. Això no s’arregla amb espots de tennistes i cuiners ni obrint abans les places de toros que les escoles o les universitats.
Així, al cap i a la fi, a celebrar amb orgull que avui Espanya, en tots els terrenys, està pitjor que fa deu anys! I res de pensar què es fa malament. Res de mirar els resultats. Això és el que faria un polític de veritat. No un patriota com cal.