Que si autonomisme, que si processisme, que si autonomia de merda, que si botiflers... Això i molt més hem sentit aquests mesos en que ha costat, com si fos un treball d’Hèrcules —que dic d’Hèrcules, de Sísif— posar dempeus un Govern. A més, un Govern no plenament al gust dels enviats d‘alguns altíssims, interpretats —com passa en totes les religions— per uns summes sacerdots que ningú ha triat i que s’han situat per sobre del bé i del mal, per dir el que està bé i el que està mal.

L’altre mot d’ordre era maleir amb totes les forces divines i humanes el mentrestant. Passar la maroma d’avui —molt llarg— a un futur —molt llunyà— és el mentrestant. O el que és el mateix, la intendència de cada dia: escoles, hospitals, infraestructures, ajusts a l’economia, lluita contra totes les desigualtats i altres foteses que són d’eixe món, i que semblen no afectar els que caminen sobre les aigües, però vet aquí que fan república. Per la resta, el mentrestant, el processisme... és vital.

Arriba el moment de començar a fer els comptes per al 2021, en ple 2021, perquè no es van fer al 2020, atès que, des de gener del 2020, el Govern estava mort, en paraules del seu propi president. Ara resulta que no hi ha temps de fer-los. Sembla —va dir el flamant conseller d’Economia i Finances Jaume Giró en la seva primera compareixença parlamentària— que ara no es poden fer i que s’estimen més fer uns bons pressupostos pel 2022.

Bé, si no hi ha més remei, així serà. Persistirà així la tònica que des de 2012, només hi ha hagut cinc pressupostos; tots, per tant, (llevat del de 2014) han estat prorrogats un altre exercici o més.

Passar la maroma d’avui —molt llarg— a un futur —molt llunyà— és el mentrestant. La intendència de cada dia: escoles, hospitals, infraestructures, ajusts a l’economia, lluita contra totes les desigualtats i altres foteses que són d’eixe món, i que semblen no afectar els que caminen sobre les aigües, però vet aquí que fan república.

Més mentrestant: s’han de prorrogar uns pressupostos d’un Govern amb una filosofia diferent i que van ser aprovats amb l’ajut de l’abstenció dels Comuns i amb el vot en contra dels opositors habituals i de la CUP.

Imaginem, per un moment, que, qui hagués comparegut davant el Parlament per explicar les raons de l'enèsima pròrroga, no hagués estat un conseller d’Economia i Finances inscrit en la quota de JxC, sinó un altre inscrit en la d’ERC. M’hi jugo un pèsol que els improperis de les primeres línies d’aquest article —mai proferides per mi, ni a mi imputables, doncs soc laic!— s’haguessin sentit més enllà d’on acaba el món. Haguéssim començat, de fet, la legislatura, amb una picabaralla de les que fan època, tot escalfant l’ambient per fer una legislatura ingovernable. No crec anar molt errat. Sortosament, la correlació de forces i els protagonismes en escena han afavorit una sortida gens histriònica en la línia de l’inevitable mentrestant.

Ara, amb certa calma i després d’un canvi de cadires —curiosa forma de governança tot sigui dit—, amb nous equips que hauran de treballar de bell nou, ja sigui per passar del que poguessin haver dut a terme els seus antecessors o partir quasi de zero davant l’absència d’avantprojectes, cadascun dels departament haurà de lliurar les seves propostes a Economia i Finances. Aquest, amb el que rebi i els seus propis criteris, haurà de presentar un primer esborrany al Consell de Govern de la Generalitat, qui serà, al cap i a la fi, qui remetrà al Parlament el projecte de Pressupostos pel 2022.

Esperem que sense especials batusses, doncs el mentrestant va per llarg.