Malgrat el mal averany de cada any sobre la punxada de l’independentisme, reunir 600.000 ciutadans proindependència és un èxit, es miri com es miri. Cap dels crítics que no respiren més que mala fe pot oferir ni de lluny cap altre moviment ciutadà ni a Catalunya ni a Espanya capaç de congregar un nombre similar de persones. És més, ni quan la Diada es deia de tots s’havia arribat a aquesta xifra, ni encara menys els que es manifesten ―no sempre en ordre― contra la idea de la independència a la mateixa Barcelona. Ans al contrari, el ressò internacional de la Diada és ensordidor, ja que els mitjans estrangers posen l’accent on cal posar-lo: malgrat tot, l’independentisme popular no afluixa.

Enguany, un clam molt popular, més que el mateix desig d’independència o d’alliberament dels injustament presos, ha estat una esbroncada general contra els polítics. Sense anomenar ningú en particular, penso que tots els polítics, d’ací i d’allà, haurien d’estar concernits. El bloqueig és obvi. Del bloqueig espanyol, refugiat covardament en la unitat d’Espanya, ja n'hem parlat i en parlarem a bastament també en el futur.

El que toca ara és parlar del bloqueig català. Any i mig de govern i, tot tenint en compte les pèssimes circumstàncies, res sembla que es mogui. Com a mostra, l’activitat legislativa i reglamentària.

La ciutadania reclama que el sistema polític català es mogui i reclama polítics i polítics valents i intel·ligents. Podria pensar-se ―no és el meu cas― que semblaria esperar-se l’arribada d’un líder salvífic, un cèsar, d’un cabdill, d’un populista, al cap i a la fi, que, com un Moisès vernacle, fes que el poble ―dic poble i no ciutadans!― travessés el mar Roig hispà i arribés a la terra promesa de la independència.

Fins que arribi la sentència, tenim un compàs d’espera, però la situació actual per part catalana no es pot dilatar ad infinitum ni amagar sota la catifa

En el moment de repressió i desconcert en què vivim, la ciutadania espera que els seus dirigents moguin fitxa en algun sentit. Duent a terme accions de govern, impulsant tasques legislatives per resoldre els problemes dels habitants d’aquesta Sinera que, malgrat tot, surt cada dia a treballar i a tirar endavant, convocant noves eleccions... Penso que el desconcert a nivell de carrer és patit igualment pels titulars de les institucions.

Tanmateix, aquest estat de xoc ha de ser superat. No veig més que dues formes pràcticament simultànies de desllorigar la situació. Com que, ara per ara, continua sense haver-hi un partit hegemònic independentista ―excepció al món democràtic secessionista―, tots els partits miren de cua d’ull la resta, afinant la pupil·la sobre l’electòmetre ―si aquest giny existeix―.

Tots els moviments tenen l’aparença de ser en clau electoral i, mentrestant, se succeeix un llarguíssim i estèril escalfament a la banda i no s’entra al terreny de joc a acaronar la bimba i fer gols. Cal, doncs, entrar d’una vegada al camp de joc i arriscar-se, potser a perdre, però segur fent avançar el país. Recordo que els polítics han de ser també generosos, molt generosos, atès que la seva activitat és voluntària.

El següent element que cal posar en marxa, a la vegada que començar a jugar el partit, és dir la veritat. Ja ho va dir la consellera Ponsatí: “Anàvem de farol”. O sigui, que faríem la independència tal dia, tal any, en tants mesos, que teníem pressa... res de res. Com s’ha vist, de farol i menyspreant la resistència i força del contrari.

Tenir el valor d’entonar un sincer mea culpa i arrossegar el risc de ser titllat de traïdor no és fàcil, i menys en un moment de tants sacrificis personals i col·lectius. Però això és el que fan els estadistes, els que volen marcar la història amb la seva petjada. Una de les coses que demostra valor de veritat és saber reconèixer en públic els errors propis i els forçats als altres i entomar les conseqüències, que ben poden ser ―encara que no necessàriament― veure rescindit el contracte amb els ciutadans i haver d’abonar la pista.

Fins que arribi la sentència, tenim un compàs d’espera, però la situació actual per part catalana no es pot dilatar ad infinitum ni amagar sota la catifa d’una més que probable condemna de cal Déu.

Qui hagi de jugar el cuir que es prepari per fer-ho bé i ràpid, pensant en l’equip, no en ell o en ella.

Jordi Galves
República belga (234) Dues mentides espanyolistes Jordi Galves