Aquesta dita castellana és d’allò més precisa. I referida a l’existència del català, encara més. L’oblit permanent del català en l'oficialitat pública espanyola és lancinant.
Malgrat el que diu l’article 3. 3. de la Constitució: “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”, ni la pròpia edició oficial, al BOE de la Constitució, no ve en català, com es pot veure en aquesta impressió de pantalla d’ahir a les 18 hores:
Que es troba en altres versions i presentacions, sí, però no en la font oficial que els juristes i ciutadans consulten diàriament.
Des d’una posició absolutament supremacista, el castellà es considera no només la llengua oficial d’Espanya, sinó superior a totes les altres llengües oficials espanyoles. Una cosa és que sigui la llengua comuna i una altra cosa és que sigui superior. La llengua és un atribut de les persones, de cadascú dels ciutadans, que els vincula entre si i a una determinada comunitat de cultura i sentit. Així, atribuir a una llengua superioritat sobre una altra o la resta, és un atac a la igualtat individual i col·lectiva. A més, constitueix una mostra tan insuportable com il·legítima de supremacisme i menysteniment del patrimoni cultural que es diu que integra la riquesa del país. Conferir supremacia a una llengua sobre la resta suposa rebaixar-les.
La brama del retrocés o pèrdua del castellà als territoris amb una altra llengua oficial resulta, amb les dades tant dels informes PISA com les del mateix Ministeri d’Educació, falsa. El castellà gaudeix de molt bona salut a tot Espanya i el domini del castellà per part dels alumnes no monolingües és superior als d’aquests. Si alguna llengua pateix, és la minoritària, esdevenint en moltes ocasions una llengua de resistència.
Però no es tracta ara de l’enèsim intent de desmuntar la llei de normalització lingüística amb la finalitat perversa de crear dues comunitats idiomàtiques i, per tant, dues societats, malgrat l’èxit, internacionalment reconegut, de la normalització de la llegua pròpia de Catalunya, avalat per tots els organismes seriosos. Ara contemplem amb quina desimbolta frivolitat, amb quina nonchalance, en l’avantprojecte de llei general de comunicació audiovisual es fan tota mena de reserves, legítimes per descomptat, d’espais per al castellà, fixant fins i tot uns mínims, però cap per a les altres llengües oficials.
En l’actual nova etapa digital, el català i les altres llengües no castellanes no poden quedar arraulides, com una simple anècdota antropològica
O sigui, que les plataformes de streaming, per exemple, no estan obligades a emetre ni a subtitular en català, sempre que ho facin en castellà i aquesta llengua ocupi tot el bloc reservat legalment. Ni s’imposa l’obligació d’emetre la locució d’esports, d’espectacles en general o esdeveniments d’interès, en diferents llengües, com sí que fan ara algunes plataformes privades.
Tècnicament és possible. Si no es fa és perquè no es vol, sigui per animositat contra les llengües no castellanes o per pura rutina supremacista, com a patró de conducta assumit de forma natural.
L’avantprojecte d’aquesta norma insisteix molt en una expressió un xic cursi, però ben plàstica: l’alfabetització mediàtica. En el món en què ja som, el de les TIC, dominar-les a nivell d’usuari és cada cop més imperiós. Aposta el projecte de norma i aposta bé per aquesta mena d’alfabetització.
No dominar, a nivell d’usuari, la tecnologia digital i totes les seves aplicacions i derivades, suposa un empobriment personal i cultural. Així com la impremta va obrir la cultura al món en poder produir publicacions en sèrie i no merament manuals, la digitalització dels mitjans de comunicació ―i no sols d’aquests― permet obrir nous espais tècnics, científics, socials, econòmics i, per damunt de tot, culturals insospitats.
En l’actual nova etapa digital, el català i les altres llengües no castellanes no poden quedar arraulides, com una simple anècdota antropològica. És més, en igualtat de condicions, com el castellà es defensa de la penetració de l’anglès i es reserva, seguint el model francès de l’excepció cultural, un espai per sobreviure amb no només amb dignitat, el català és creditor del mateix tracte.
Totes les llengües, en tant que patrimoni personal, tenen els mateixos drets a ser preservades. L’extensió del català no és comparable, per exemple, a la del xinès, l’anglès, el castellà, el francès o el portuguès. Ara bé, a cap danès, letó o estonià li dirien que la seva llengua no ha de tenir la deguda protecció i el corresponent foment institucional en l'àmbit, també, audiovisual.
Com que no els ho diríem a ells, no es pot acceptar que ens ho diguin a nosaltres. La rectificació de l’avantprojecte i la plena protecció i foment del català audiovisual és una altra necessitat imperiosa que cal satisfer sense cap mena d’excusa.