Hi ha temes que retornen amb certa regularitat. Un d’ells és el de la decadència de Catalunya. Tant en l’aspecte econòmic com en el polític. O el que és el mateix: empobriment i desgovern.

L’última proclama va ser dijous passat quan quasi 300 associacions empresarials, encapçalades per Foment del Treball, van emplaçar la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i, amb la boca molt petita, la Moncloa a dur a terme una acció ferma en matèria econòmica i política. Per una vegada, no es va demanar ni baixada d’impostos ni abaratir els mal anomenats costos laborals. Els manifestants (“Ja n’hi ha prou! Centrem-nos en la recuperació”) van demanar, amb raó, una acció decidida en favor de la recuperació. Proposta imbatible. Altra cosa serà la seva concreció, però la proposta és imbatible.

Dins de l’aspecte polític, van criticar la manca de fermesa, és a dir, un excés de mà tova davant els aldarulls dels darrers dies i la manca de condemna primerenca i d’alt nivell per part dels polítics. En concussió, sense recuperar l’economia i deixant que els avalotadors facin la seva, la decadència de Catalunya està pràcticament servida.

El to alarmista és inequívoc i la voluntat que l’impulsa també. Convé, com tot a la vida, matisar. En primer lloc, els creadors de riquesa són -i han de ser- els empresaris. Costa, però, entendre'ls. Uns cops, no volen saber res de l'Estat i les seves regulacions; només cal recordar l'esbroncada, tot anunciant l’arribada de l’apocalipsi, amb al nou salari mínim de fa poc més d’un any. I altres, demanen que papà estat sigui generós, singularment, en matèria de calés: subvencions, excepcions, fora regulacions... És molt comprensible que l’economia en el sistema capitalista pretengui que qui arrisca, l’empresari, obtingui el màxim benefici possible. Cap problema amb això. Però com qualsevol objecte a aquesta vida té un preu; i aquest preu són els drets socials, les garanties dels inversors, estalviadors, el medi ambient i, ara, el trànsit cap una economia sostenible i verda amb emissions tendint a zero.

Per tant, s’imposa la innovació en tots els terrenys, des de l'R+D al de la mateixa gestió empresarial. D’això se'n sent parlar poc, malgrat que moltes empreses, petites, mitjanes i grans han resistit a les crisis i fins i tot han prosperat. Alguna cosa, sense manifestos, deuen haver fet bé. Aquest és el model.

Abans de recriminar els altres per inacció, inestabilitat i poca contundència, convé mirar si tot el que calia fer en innovació, progrés social, reducció de la desigualtat, que no para de créixer, i en lluita contra la fèrula fiscal que pateix Catalunya, s’ha fet

Perquè donar les culpes a les esquerres i als independentistes és poc productiu, entre altres coses, perquè les institucions públiques no generen riquesa directament. Per això, davant de manifestos com el de dijous, es demostra que una cosa és clamar i l'altra fer, i, encara més, una altra de diferent és aconseguir. Recordem la magna reunió a ESADE el 2007 sobre les exigències més que justificades relatives a l’aeroport del Prat i fer-ne un autèntic hub internacional. En què ha quedat? La nova terminal 1 no és més que intencionadament un car baixador de Barajas. Poc gas més enllà de redactar manifestos.

Què hi ha de la conclusió de les interconnexions del Port de Barcelona o de la renovació i ampliació de Rodalies i la seva arribada al aeroport i la connexió d’aquest amb la franja mediterrània espanyola i francesa? Què hi ha de la manca crònica d’inversions estructurals a Catalunya per part de l’Estat i del lamentable grau d’execució quan cau alguna engruna? Sense comparances, que són odioses. No semblen temes menors per a una economia que no vol entrar en decadència i vol ser competitiva.

Això no té res a veure amb l’independentisme, ja que és públic i notori que ve de molt abans de la situació actual. És una política conscient d’entorpiment i de centralisme radial, fins, en alguns casos, arribar a la mutilació de la capacitat de generar riquesa. Contra això no es veuen gaires manifestos.

Anem ara a l’altra branca del manifest que ha estat la més publicitada. La manca de reacció pública davant els aldarulls de la setmana passada, que van arribar al paroxisme en cremar un furgó de la Guàrdia Urbana amb urbà dins, cosa que he qualificat com toca en dret penal (intent d’assassinat) i s’ha convertit en el mot d’ordre.

Com aquests i qualssevol altres fets anàlegs sempre els he criticat -tema divers és si són previsibles i evitables o no-, puc dir que la resposta institucional, la dels polítics amb responsabilitats, ha estat adequada. Una altra cosa seria la dels polítics amb pretensions reals de tenir-les. Tanmateix, no s'hi val a confondre l’opinió pública dient que els polítics -els independentistes, s’entén-, és a dir, tots, no han condemnat la violència. És fals.

Cal fer una mica de memòria: Anne Hidalgo, la valoradíssima i reelecta alcaldessa de París va trigar uns dies a condemnar la violència de les armilles grogues i segueix.

Per cert, anem a les armilles grogues, per posar un exemple entre mil. Aquestes protestes van posar en escac el govern francès, que va haver de negociar amb ells. Només la pandèmia els va aturar. Amb 11 morts i quasi 5.000 ferits, ni París ni altres ciutats han deixat de rebre inversions, ni hi ha hagut cap procés penal per delictes contra l'Estat, per exemple, rebel·lió o sedició. Han estat jutjats els excessos com a desordres públics i llestos.

O sigui que abans de recriminar els altres per inacció, inestabilitat i poca contundència, convé mirar si tot el que calia fer en innovació, progrés social, reducció de la desigualtat, que no para de créixer, i en lluita contra la fèrula fiscal que pateix Catalunya, s’ha fet. Aquesta és la via per a allunyar-se de la decadència. No n'hi ha cap altra.