La setmana passada un excel·lent article, com sol ser, de Berna González Harbour a El País parlava, a partir d’un llibre, que no he llegit, La vegetariana d’Han Kang, del rebuig contemporani —guerres excloses!— de la violència, cosa que el portava a Pamplona, a San Fermín i, clar, als toros. Com tota violència, els toros van a menys, sosté, amb encert, l’articulista. I llança una frase demolidora: “Los toros hoy parecen necesitar defensa judicial”. A Espanya.

Aquesta conclusió, que és molt fàcil compartir-la, em porta a altres, aquestes ja de la meva pròpia collita i gens imputables a González Harbour.

En efecte, si un dels trets de la hispanitat, com es vol que siguin els toros, ha de ser protegit judicialment, poca entitat té aquest signe d’hispanitat o del que sigui. Si els toros formen part, ho ha dit el TC a la sentència 177/2016, del patrimoni cultural espanyol i, en conseqüència, són indisponibles per les comunitats autònomes, la conclusió és lògica: els trets d’espanyolitat es defineixen legalment (per lleis i sentències), no per consens històric i cultural.

Malament hom va de consciència nacional quan els trets d’aquesta nacionalitat —la que sigui— cal que vinguin determinats per lleis i sentències. Vol dir que aquests trets o generen poc consens o són poc o gens acceptats, d’una banda. D’altra, que es concep la cultura com una institució monolítica, pràcticament gens ni mica susceptible d’evolució i privada de tot dinamisme. Algú, com sempre en cultura, arbitràriament ha fixat un cànon i això queda per als segles dels segles inamovible.

Com si fossin cadàvers de persones o animals, els cànons pateixen un procés natural, la cuirificació: es buida el contingut de musculatura, ossamenta i humors del cos i la pell esdevé cuir

Però és que, a més, resulta, que, com el cànon és privat d’autonomia per evolucionar, per viure, en una paraula, —i viure significa, també, morir—, es petrifica i resta una ombra grotesca del que potser havia estat en el passat. És més, per mantenir el seu aparent vigor —el vigor de les pedres— li cal l’ajut del pitjor que hi ha per a l’evolució dels ens socials, i per tant, de la societat: la llei el santifica i esclerotitza. Una altra conseqüència: la llei no val per a tot, això a banda.

Aleshores, com si fossin cadàvers de persones o animals, els cànons pateixen un procés natural, la cuirificació: es buida el contingut de musculatura, ossamenta i humors del cos i la pell esdevé cuir (és un procés natural —a diferència de la momificació, que n’és un d’artificial—). Què passa amb aquesta pell cuirificada?: que és fràgil i trenquívola. Només de mirar-la es desfà.

Les institucions socials i polítiques poden, com deien del Cid, cavalcar després de mortes. Però a les primeres llançades, cauen del cavall i s’ha acabat el bròquil. La prolongació d’aquesta mena de mort vivent pot durar un temps amb l’ajut d’un dret molt mal entès. És possible, però és molt feixuc i inútil, perquè la mort ja s’ha produït i el que ni la ciència ni el dret poden, si més no a hores d’ara, és la resurrecció.

Atracallar la Transició de soca-rel ha esdevingut un esport, diria que és un error: va servir per al que va servir, mentre va servir

Ja des de fa temps, la Transició, amb els seus possibilismes, pactes i pors, va ser una sortida prou civilitzada a una situació endimoniadament complicada, en la qual, tot s’ha de dir, les forces democràtiques no tenien tanta força com alguns creuen recordar ara.

Atracallar la Transició de soca-rel ha esdevingut un esport. Diria que és un error. Va servir per al que va servir, mentre va servir. El tema és un altre: fa temps, dos lustres pel boc gros, que la Transició està esclerotitzada. La defensen, ara, els que no van creure en ella i fins i tot la van combatre.

En aquest context, el principal punt de solució temporal a un etern problema dels darrers 300 anys a Espanya era la qüestió catalana. La qüestió catalana ha passat de termòmetre polític a sismògraf polític d'enormes dimensions.

El pacte de la Transició, en el qual les forces polítiques catalanes es van implicar de valent, avui —ja fa una bona emprada— ha deixat de tenir utilitat. S’imposa reconèixer la nova realitat, i, per tant, bastir nous pactes que aportin una configuració diferent de la que actualment patim.

Però les comunitats polítiques, les nacions, no són com els toros, que es poden mantenir artificiosament fins a un cert punt. Les lleis no poden ofegar una nació i cuirificar-la. A diferència dels toros, les nacions tenen voluntat pròpia, consciència i la intel·ligència suficient per superar les vicissituds. A diferència dels toros, si volen canviar l’statu quo, al capdavall, el canvien. No es cuirifiquen per moltes lleis que se’ls llencin a sobre.