O el cap del cavall al llit, ara i ací en forma de vídeo guardat durant set anys, podria ser el títol d’aquesta peça.

Els fets són prou coneguts. Cifuentes, ja expresidenta de la Comunitat de Madrid i del PP en aquesta demarcació, fa cinc setmanes va ser denunciada per Eldiario.es, en una magnífica feina, per gaudir d’un títol de màster oficial (els que són pas necessari per fer el doctorat). Els màsters conclouen amb un treball fi de màster (TFM). Mai l’ha fet ni, per tant, l’ha presentat ni l’ha defensat.

Una a una van anar caient les seves mentides proferides compulsivament. En primer lloc: un TFM com el que està previst en la universitat que va dir que el va cursar, la Universitat Rey Juan Carlos, una universitat molt vinculada, per no dir colonitzada pel Partit Popular, té 24 crèdits ECTS (European Credit Transfer System). Traduït en hores de feina, suposa un mínim de 600 hores, el que vol dir, a temps complet, 15 setmanes de jornada laboral, encara que es pot dilatar en el temps, però no indefinidament. A l’època era delegada del govern espanyol a Madrid. Calculi el lector el temps disponible.

Surten també, a les actes, dos anys després de figurar-hi com no prestades, unes assignatures que van ser qualificades amb notables. En tercer lloc, malgrat ser un màster presencial, ningú l’ha vist a classe. Per acabar-ho d’adobar, pagava les matrícules amb retard.

El pastís es destapa: no apareix el TFM, l’acta corresponent resulta una falsedat que ara ja està en un jutjat de Madrid per, com a mínim un delicte de falsedat (que comet qui el fa i qui l’ordena i/o se’n serveix). El motiu és ben senzill: les professores que semblen signar l’acta, resulta que no la van signar, perquè no van formar mai cap tribunal ni van presidir la defensa pública del TFM.

A part que això ha esquitxat —i no ha fet més que començar— càrrecs acadèmics de la dita Universitat, malgrat les evidències, Cifuentes deia que ella ho tenia tot en regla, que tot era una campanya en contra seva i es negava a dimitir. Semblava una política amb olfacte, però, un cop més, els que semblen llestos, no ho són tant. I a més són impudents. Es va arribar a postular per succeir al seu cap de files, Rajoy.

La contumàcia en el desori té premi. El premi va ser un vídeo de seguretat d’un hipermercat, l’Eroski. És la filmació de la seva sala d’inspecció, on, com tothom ha vist i revist, va resultar enxampada amb dues cremes facials, que, després de no poques negatives —més mentides— abona. No acaba ací la cosa. Segons els relats periodístics, la seguretat de l’establiment ho va denunciar, com és preceptiu, a la comissaria de policia més propera i dos agents es personaren en el lloc dels fets. I sembla tot acabat. Ca!, neix el cremesgate.

Qui s’enfronta al marianisme, piconadora sense escrúpols, tant se val que sigui separatista o una altra classe de desafecte al règim

En efecte, un seguit d’enormes interrogants assalten el ciutadà mitjà. Primer: com és possible que un vídeo de seguretat que s’ha de destruir com a molt 30 dies després de la gravació, aparegui set anys després? La destrucció té una excepció lògica: que el vídeo sigui necessari com a prova en la persecució d’un delicte. Però, segons ens han relatat, els policies, contràriament al que era a l'època la seva obligació, no van tramitar la denúncia per falta de furt contra Cifuentes. Mai es va tramitar res.

Segon: si mai es va tramitar cap denúncia penal, qui es va quedar una còpia del vídeo en qüestió, en el qual apareixia un personatge polític rellevant (a l’època Cifuentes era vicepresidenta segona de l’Assemblea de Madrid)? Se’l va quedar un dels policies, un dels membres dels serveis de seguretat privada o algun membre de l’establiment, Eroski? Ni aquesta marca ni la companyia de seguretat han piulat.

Tercer: serà, potser, algun policia qui va obtenir la còpia? Un dels agents que es va personar a l’establiment? Un altre que la rebés de la seguretat privada o de l’hipermercat? Caldria començar per saber quins agents es van personar a l’Eroski en qüestió i quins eren els dos membres de la seguretat privada de servei aquell dia. Això sí que seria treball periodístic de primera i no fer d'estafeta de les clavegueres de l’Estat.

Quart: si algun policia aconsegueix aquesta gravació, la guarda ell, la guarda per compte d’algú? Hi ha un mercat, òbviament negre, de gravacions de celebrities de tota mena? O n'hi ha diversos? Qui en són els administradors? Més treball periodístic de veritat.

Cinquè: Qui guarda aquestes gravacions està en contacte directament amb el poder o el poder sap qui té gravacions d’aquesta mena? La conclusió és esfereïdora: quan cal un incentiu vitaminat, es fica mà al bagul dels records i llestos. Dimissió en tres hores.

No és un tema menor el rest de mentides que Cifuentes va deixar anar un cop més, ara en la seva al·locució de dimissió. Aquestes mentides van resultar engrandides quan, amb la pantalla del televisor tallada verticalment per la meitat, a l’esquerra sortia ella, de blanc impol·lut, i a la dreta, un cop i un altre, veiem la gravació de l’habitació de seguretat de l’híper.

La moralitat d’aquesta tristíssima realitat és triple. D’una banda, les clavegueres de l’Estat funcionen a ple rendiment. En segon lloc, hi ha serveis de seguretat —n’hi ha més d’un— que es venen al millor postor. I per últim, qui s’enfronta al marianisme, piconadora sense escrúpols, tant se val que sigui separatista o una altra classe de desafecte al règim. Com en la millor tradició estalinista, els propis dissidents o que semblen disposats a no anar al pas que marca el caporal, seran objecte de la mateixa infàmia que el pitjor dels marcats a foc com a enemics del sistema: seran espedaçats.

I ho seran més fàcilment que els que han sigut catapultats extramurs del règim, llançament al qual, ells, des de dins, han contribuït amb entusiasme. Com en el seu full de serveis consta haver col·laborat en catapultar els enemics, no esperen el foc amic, la vesànica punyalada per l’esquena. És la rúbrica del poder, del poder absolut, ensenyar amb sang els propis.

Uns la saben llarga i altres no han après res.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat