Un terme encunyat per la premsa de Madrid, ja fa més de dues dècades, i que aquí comença a estendre’s, és el de constitucionalista. Va referit a aquella persona que branda la Constitució de 1978 com una veritat pràcticament immutable. Transcendeix l’exercici professional d’una determinada branca de l’ordenament o del saber jurídics, perfectament respectables.
D’entrada, cal dir que, així emprat, és un terme tòxic. En efecte, alguns, amb més cinisme que encert, diuen que, òbviament, com tota obra humana, es pot canviar. Ara bé, es canvia, si hom gaudeix de la majoria legal per fer-ho. Ho diuen sabent que aquesta majoria no hi és, perquè no hi cap mena de voluntat de diàleg per dur a terme canvis.
I no només en el tema de la concepció territorial d’Espanya. També en el de la superació de la monarquia, la posició de l’exèrcit, la peculiar selecció dels integrants de les funcions públiques i administratives, la preeminència de l’Església catòlica sobre tots els credos, religiosos o no ―de fet, la catòlica és la religió oficial de la monarquia―, la manca de subordinació econòmica al veritable interès ciutadà, la garantia dels drets laborals bàsics, un sistema electoral que reflecteixi la realitat social i no els interessos partidistes, les majories reforçades que bloquegen qualsevol progrés institucional, dret a l’habitatge, el respecte real cap a les llengües no castellanes... i tantes altres qüestions prioritàries.
Quan l’espanyolisme branda el mot constitucionalista, el que està duent a terme simultàniament és: 1) arrogar-se una posició de superioritat; 2) expulsar del consens polític bàsic qui pensa en la insatisfacció de la Constitució, 3) excloure així qualsevol possibilitat de reforma radical; 4) iniciar la criminalització del dissident; i 5) dotar la Constitució només d’una interpretació única, la seva, vàlida, amb la conseqüència que qualsevol altra interpretació és impossible.
Som, de fet, davant una nova mostra d’intolerància dogmàtica quasi tridentina. L’única possibilitat de canvi és l’assalt ―en cap cas violent― del sistema, per exemple, mitjançant una desobediència generalitzada i duradora en el temps.
El constitucionalisme, sense un sòlid principi democràtic sobre el qual edificar-se, esdevé, com patim, autoritarisme, menys o més sagnant
Per aquests constitucionalistes exclusivistes, els nous reaccionaris, atesa la seva política refractària al més mínim canvi, l’únic possible, com ho estan experiment uns altres constitucionalistes de baixa intensitat, com és l’actual coalició monclovita, és governar ells i només ells. Els nous companys de viatge són, per alguns, aquests tebis constitucionalistes, ara, governamentals.
D’aquesta sort es planteja l’immobilisme com a política, la reducció a mínims intolerables de la discussió política i l’exclusió de la crítica de l’àrea política. Això està clar. Però l’autoatribució de constitucionalista, en règim de monopoli ―com són de monopolistes els dits d’oïdes liberals!―, no l’hem d’acceptar la resta.
El constitucionalisme té moltes formes, moltes dimensions i moltes derives. L’únic incompatible amb el constitucionalisme és precisament atribuir-se (i deixar que s’ho atribueixin) la condició de constitucionalista. També no és de constitucionalistes qui està en contra radicalment de la Constitució vigent, doncs la vol substituir per una altra, sense violència, per poc o molt que segueixi les pautes constitucionals formals.
Per què? Doncs perquè el constitucionalisme, sense un sòlid principi democràtic sobre el qual edificar-se, esdevé, com patim, autoritarisme, menys o més sagnant.
En resum, els intolerants poden atribuir-se en exclusiva la constitucionalitat de tot el que fan (també de la corrupció?), però la resta no podem deixar que s’apropiïn de la base del sistema: la democràcia. Per tant, en els nostres discursos i plantejaments, acceptar acríticament la seva autodenominació de constitucionalistes és un error, com a mínim, tàctic. Personalment, fora dels àmbits acadèmic i professional, no ho he fet mai. Resulta molt més adient qualificar-los d’espanyolistes, reaccionaris, intransigents, autoritaris o qualsevol altre epítet anàleg.
Deixar-los que s'apropiïn de la paraula constitucionalista, suposa, al cap i a la fi, l’apropiació de la democràcia com a única forma constitucional possible, que tenen segrestada sota formes legals que literalment la capen i que subordinen a aquestes.
Tan constitucionalistes són, que, en lloc de celebrar la festa nacional el dia en què la Constitució es va votar en referèndum popular, celebren una festa que es remunta a la monarquia alfonsina, a poc més de cent anys, de caràcter religiós-imperial, fora de tot registre democràtic. Que ara estigui regulada per una llei de 1987 demostra que, pels dits constitucionalistes, la llei, la seva, és superior a la democràcia, de tots.