Entre altres coses aquest serà l’any dels corruptes. Llàstima que l’ONU no ho hagi declarat tot l’any, i es limiti només al dia Internacional contra la Corrupció, que és el 9 de desembre.

Per què serà l’any dels corruptes? Perquè, per fi, coneixerem bona part del gruix de les sentències dels judicis oberts el 2016 i en tindrem de noves a tot el llarg del 2017.

Així i tot, malgrat el setge judicial al qual els corruptes estan sotmesos, una sèrie de qüestions criden poderosament l’atenció i es resumirien en l’aixopluc que el règim hi ha fet.

Les úniques instàncies alienes a la corrupció que resten i que poden fer trontollar el sistema –i de fet ho han aconseguit en alguna mesura- són els jutges i els mitjans de comunicació. Cadascuna d’aquestes instàncies, dins la funció dels seus rols, han acorralat els corruptes –no tant els corruptors-. És palès que hi han infligit danys.  Els media s’han vist sacsejats com quan un ós sacseja un arbust: una bona part dels seus professionals més punyents han hagut, per dir-ho suaument, de migrar a plataformes noves, apassionants, però d’incerta diana: més independència, però menys visibilitat. De tota manera, amb el que resta als mitjans tradicionals i amb l’empenta dels nous hem assistit al despullament de la immundícia de la corrupció, amb un fracàs relatiu a l’esfera electoral, llevat de Catalunya. Ni Convergència ni Unió existeixen com a tals, ni sols ni en parella de circumstàncies -el PDeCAT és un pàl·lid reflex del que CDC va arribar a ser- i el PSC sura proper a la marginalitat.

Els jutges han fet, en general i a cos descobert, un do de pit, fent gala de la seva independència

Els jutges han fet, en general i a cos descobert, un do de pit, fent gala de la seva independència. Aquí i no pas enlloc més és on rau la causa que el govern del PP no hagi dotat de mitjans els jutjats d’instrucció per tal d’investigar les causes.

En efecte, no ha creat cap organisme judicial nou en 5 anys, ha desmuntat les unitats conjuntes d’investigació policia-Hisenda i ha cercat per tots els mitjans desestabilitzar els jutges instructors. La mostra més palesa la trobem en el fet que, amb raons més que qüestionables, va impulsar la condemna penal del jutge Garzón i la seva expulsió de la carrera judicial. Igualment, va fer mans i mànigues, des del Ministeri de Justícia i des de Consell General del Poder Judicial, que domina a bastament, per entorpir la tasca del seu substitut provisional, fins fa un any, el jutge Ruz.

D’altra banda, retarda tant com pot -quan no fa que es negui directament per part dels òrgans corresponents d’Hisenda o de la Intervenció General de l’Estat, la col·laboració deguda- l'elaboració dels informes que calen als processos per establir les dimensions dels fraus comesos.

El Ministeri Fiscal, que depèn del Gobierno, impulsa de forma desigual els processos. Des de Gürtel a les Targetes Black passant pel cas Noos

El Ministeri Fiscal, que depèn del Gobierno, impulsa de forma desigual els processos. Des de Gürtel a les Targetes Black passant pel cas Noos. Molt singularment en els judicis orals, tal com refereixen les cròniques, a l'acusador públic li ha mancat intensitat. Crida l’atenció el tracte més aviat tou i poc punyent envers alguns corruptors, fossin imputats o testimonis.

Aquest és un punt especialment sensible. Si bé no hi ha corrupció sense corruptors, els corruptors no sovintegen a la banqueta dels acusats; ja sigui per la proclivitat a fer pactes –legítims-, si es torna el que s'ha defraudat i es confessa la culpabilitat, ja sigui per un laissez passer amb els corruptors no imputats per una concepció peculiarment laxa de la prescripció penal. En general, els corruptors estan sortint molt ben parats.

La pedra de toc, per ara, serà el cas Gürtel, que té com a coprotagonistes enfrontats Bárcenas i Correa. Ambdós, aspectes personals a banda, manifesten intents de pacte diferents: Bárcenas sembla que amb el PP; i Correa, amb el fiscal. Sembla. Cap dels dos, més enllà de revelacions que ja eren evidents per altres mitjans de prova, no es pot dir que hagin confessat res que no fos conegut. I de reparar econòmicament els danys, res de res. És més, podríem dir que disposen d’importants reserves patrimonials fora de l’abast de la jurisdicció espanyola, que no pensen, esclar, repatriar.

Caldrà estar molt atent tant a la sentència del primer cas Gürtel com a la de les Blacks. Ens donaran pistes de com la Justícia, si més no en primera instància, ha digerit aquests rellevantíssims casos de corrupció. També extraurem conclusions de com s’ha comportat el Ministeri Públic.

I no és gens menys important, com es comportin Institucions penitenciàries i l’Oficina de recuperació d’actius –introduïda per la darrera reforma del Codi Penal, però mai més se n'ha sentit a parlar-. Totes dues depenen del Gobierno. Serà molt revelador el tracte que donin als condemnats i els règims que els apliquin. De nou, i amb l’indult sempre a la màniga, el Gobierno –i només ell- té la clau del definitiu enterrament de la corrupció.

Tot dependrà de si permet que ho faci la Justícia, amb els mitjans adients, o de si continuarà posant-li bastons a les rodes, donant així cos a la peculiar lluita dels conservadors contra la corrupció.

Serà un bon any, però no tenim clar encara per a qui.