Aka Antonio González Pacheco, finalment, ens ha deixat. Els torturats i esclafats per ell segur que no el ploren, però continuaran plorant perquè ha gaudit una impunitat que altres, com els de la Gürtel, ERO, Palau, Filesa o GAL, haguessin volgut.

La impunitat amb què ha mort el torturador per antonomàsia del franquisme —però no l’únic ni el més important, però sí insígnia genètica— és deguda ni més ni menys al fet que és un genuí fill del sistema, del deep state, de l’estat profund. I amb les coses de menjar no s'hi juga.

Que Pacheco (en el servei públic menys o més militaritzat, la gent és coneguda per segons cognoms) fos promocionat i llorejat pel franquisme és el més normal del món. Que, tanmateix, ho fos en la democràcia és més estrany, llevat que la democràcia no sigui per a tant, sinó més aviat una carcassa, un salconduit garantidor de la irresponsabilitat.

En el feixisme, els demòcrates van ser castigats per voler ser demòcrates. Arriba la democràcia i els botxins són premiats, promocionats i protegits com si en allò li anés la vida al sistema

La impunitat pensionada i emmedallada de la qual ha gaudit el tal Pacheco l'hi ha donat el franquisme. Però l'hi ha mantingut i incrementat la democràcia. No s’ha aconseguit, llevat d’una minsa condemna per unes faltes, obra de Paco Lobatón, que sí que sabia on era, que prosperés una sola acció penal contra ell. Un darrere l’altre, arxius o absolucions anaven caient: l’amnistia del 1977 era el seu escut generosament emprat per jutges complaents o poc imaginatius amb el joc de les normes jurídiques.

Esclar que, un que va ser més imaginatiu amb la restricció de l’abast de la dita amnistia en la causa contra el franquisme, Garzón, va ser expulsat de la carrera judicial, aprofitant una altra causa, fent servir com a excusa la vulneració d’un precepte que fins al moment s’havia fet servir sense cap mena d’entrebanc per molts dels seus companys.

Res d’imaginació, doncs. O sí. Fer servir com a cuirassa contra els crims del franquisme el que s’havia teòricament pensat com a protecció dels crims contra el franquisme és una fita, cal reconèixer-ho. Dit d’una altra manera, en democràcia, els demòcrates són de pitjor dret que els feixistes; i són de pitjor dret doblement.

D’una banda, en el feixisme els demòcrates van ser castigats per voler ser demòcrates i actuar com a tals, contra un règim violent, despietat, lliberticida, en una paraula. De l’altra, arriba la democràcia i els botxins són premiats, promocionats i protegits com si en allò li anés la vida al sistema. Directa i obertament, sense guardar les formes, ni les mínimes, invocant, per aixoplugar-se i defensar-se de la justa justícia de les víctimes, a la mateixa estructura de la democràcia.

En el fons, la complicitat entre els franquistes supervivents, políticament i socialment actius, els seus hereus físics i els nous actors va ser freqüent (massa) moneda de canvi. Així, els justament mínimament inquietats van rebre la protecció del deep state per mantenir l’statu quo.

La foto de Felipe González a bord de l’Azor esdevé un paradigma tan ignominiós com tenebrós del que dic.

En resum, la impunitat, glorificació i refugi de membres nodrits de la sang de la repressió representen la ratificació de la impunitat del franquisme amb què la classe política demòcrata està ben conforme. Si no hi estigués conforme, hauria fet, ni que fos, una neteja estètica. En aquest context, parlar de nova classe política demòcrata és l’oxímoron que llasta el règim del 78. No només el llasta, sinó que el rosega fins al moll de l’os.

No és d’estranyar, doncs, que passi el que passa com passa i perquè passa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat