La baraka, en la tradició islàmica, és una mena de carisma o benedicció salvadora inspirada per Déu. És una versió mística de tenir una flor a aquell lloc. Després de tot, la baraka no és fruit del treball o l’esforç. Més aviat, és l’atzar que es presenta o marxa, però, de manera inesperada. La bona sort crea hàbit i sensació de normalitat. Error. Desapareguda, tot sembla fosc, costerut, quasi abominable.

Sánchez, Pedro, és un home amb baraka. O més ben dit: ha estat fins fa no res un home amb baraka. Es va guanyar la fama de resilient, una certa coherència amb el no és no a Rajoy, que la traïció dels seus companys —ara alguns sorprenentment recuperats— va catalitzar. Més: sense esperar-ho ningú, es va trobar que la idea, l’ocurrència deien, de Pablo Iglesias —orfe genèric de baraka— de la moció de censura va fructificar, i de cop i volta tenim Sánchez president del govern, guanyant dues eleccions seguides, la segona motivada per la nèmesi de la baraka, Albert Rivera.

Tenir baraka és manifestar que alligar-se amb Unidas Podemos li trauria la son, com a la gran majoria dels seus compatriotes, i als sis mesos, 48 hores després de les segones eleccions forçades per Rivera, el govern de coalició encara vigent ja havia arrelat. La recuperació econòmica, que va durar poc, va venir molt bé, a ell i al país, i va saber treure de la pandèmia uns bons resultats de gestió, especialment en matèria de disciplina social, cobertura de la taxa de vacunació i pau social, gràcies a la concertació entre la gran patronal i els sindicats majoritaris i la reforma laboral —per cert, on són els crítics que anunciaven catàstrofes bíbliques immediates?—. Que el Tribunal Constitucional —excepció en el món occidental— s’hagi dedicat a tombar els estats d’alarma i l’autorització judicial en matèria de mesures restrictives de drets en situació de crisi sanitària, no ha perjudicat Sánchez, atès que la ciutadania, molt més capaç de copsar els perills de la realitat per a la seva salut que els tribunals de les altures, s’ha pres les desraonades resolucions a benefici d’inventari. L’enginy de la taula de diàleg, gens conreat per Madrid, va donar algun resultat com els indults, però, al cap i a la fi, no ha estat ni en condicions de capgirar el menysteniment inversor a Catalunya.

El fràgil vaixell de la societat espanyola sembla que no tingui un capità al timó que sàpiga com i cap a on anar

Aquest panorama favorable, fins i tot dins d’un context advers, sembla que ha arribat a la fi. Ara es diria que pinten bastos, que la baraka, com dirien en italià, é partita. No portem encara sis mesos del 2022 i els esdeveniments negatius s’han precipitat i no s’ha donat, per excés de confiança, error de càlcul o manca de reflexes, una resposta adient, en algun cas, anant a l’arrel del problema, que en bona mesura són pràctiques monopolístiques. No ajuda tampoc un PP desvergonyit que, renovat el seu lideratge, com que en l’únic que pensa és en tornar al poder del qual se senten injustament desposseïts, va del braç d’una ultradreta més reaccionària encara que ells mateixos i sense cap mena de fàstic. Així són els qui parlen de valors i d’humanisme i no ho posen al centre de la política.

Amb aquesta branca de la pinça més ferotge que mai, perquè, encertadament o no, veu el poder a tocar; l’altre braç, el de la realitat, se li ha girat en contra i el fràgil vaixell de la societat espanyola sembla que no tingui un capità al timó que sàpiga com i cap a on anar. Perquè el caràcter, el polític també, es demostra quan venen mal dades i un es juga, com a responsable que és, el destí dels altres.

Diversos són els elements que sembla que han agafat Sánchez per sorpresa. Per un costat, la pujada dels costos, derivats essencialment de l’energia i dels productes bàsics, causats pels encariments que ha produït la invasió d’Ucraïna. De l’altre, tenim una resposta insultant —literalment insultant— dels monopolis de l’energia, especialment de l’elèctrica.

El topall al cost del gas destinat a la producció elèctrica sembla que, a tot estirar, quan arribi, serà d’un 15%. No hi ha coratge per sotmetre l’oligopoli elèctric a unes mínimes regles de mercat i de servei públic; és més, els beneficis caiguts del cel continuaran. No debades patim una de les electricitats més cares d’Europa. El descompte de 20 cèntims per litre de carburant a les estacions de servei, dictat quan fer gasolina era inferior a 1,75 €/l, s’ha quedat en res quan el preu supera els 2,10€. Com els bons socials per als lloguers, dels quals es beneficien els propietaris, no els llogaters.

Un altre factor rellevant és la inflació galopant, la nominal i la subjacent, que posa la cistella de la compra pels núvols i es menja a ulls vista els estalvis acumulats durant la pandèmia. Si a això hi afegim la crisi —sembla ara que mig reparada— amb Algèria, un clar error no forçat —que a més ens ha descobert la clarividència del ministre Albares—, un altre cop el gas, tot plegat fa que el panorama sigui molt decebedor i la confiança en la classe política torni a no aixecar el cap.

Parafrasejant Pepe Iglesias, el Zorro, de la baraka nunca más se supo.