El desori de la política domèstica –sigui quin sigui el domus- no s'ha aturat ni en les merescudes –per a la majoria- vacances de Pasqua. Les giragonses del procés, d’una banda, i la tempesta de la corrupció, per una altra, no han parat ni el dia de la mona. Avui toca parlar de corrupció.

Tema sempre recurrent, però que de dimecres sant a dimecres de glòria ha estat, no una pluja fina, sinó un oratge de proporcions quasi bíbliques. Novament es tracta de la corrupció en la qual, presumptament, es troba enfangant fins a quasi el coll el marianisme, perquè Rajoy és pràcticament l’únic líder popular amb alts càrrecs directius dins del seu partit de forma ininterrompuda. Altres, fins i tot en el seu dia de més relleu, ja no hi són per unes raons o altres. O sigui que el que és a l'ull de l’huracà és el marianisme, no tan sols com a forma de governar, sinó també de gestionar un partit des del govern i des de l’oposició; més, tot sigui dit, des de la Moncloa que des de Génova.

La notícia del rescat de les aznaristes autopistes buides va estar a punt de ser el tema central de la Pasqua. Malauradament, la citació de Rajoy com a testimoni en el cas Gürtel (primer capítol de l'Audiència Nacional) i l’eclosió del cas Canal d’Isabel II -amb la imputació de l’expresident madrileny i successor d’Aguirre, Ignacio González- semblen haver tapat el tema de les quimèriques vies de peatge. Per si no en tinguéssim prou, el cas Canal té un estrambot: la imputació de Marhuenda i dels seus dos caps, Mauricio Casals –president de l’editora de La Razón- i del seu conseller delegat, Edmundo Rodríguez Sobrino, que a més és home de confiança de González en molts dels gens clars negocis que s'han fet des del Canal d’Isabel II. Malgrat com pica als ulls aquest fum, tot plegat no és encara urgent. En els propers dies encara serà més escandalós. Reservem-nos doncs.

El negoci de les autopistes fallides, orquestrat des del Consell de Ministres, queda clar: d’una banda, la construcció de les vies; per l'altra, la seva rendibilitat real importava poc: l’Estat indemnitzava les empreses adjudicatàries

El que sí que és un escàndol amb lletres majúscules, que deixa petits tots els casos de corrupció individualment coneguts, és el cas de les autopistes aznarianes, que el professor Julio González ha esbudellat amb la seva precisió habitual fa uns pocs dies al seu blog Global Politics and Law, amb l’article  Rescate de las autopistas ¿nuevo regalo? No em referiré al que el meu col·lega ja diu i diu bé. Tot partint de les seves precisions, faré una sèrie d’observacions.

Ningú ha explicat en el cas de les autopistes, ni els números que es van fer per subhastar-les ni la seva adequació a la realitat, ni qui els va fer. Moltes d’elles depenien de les construccions futures, normalment per a esbarjo, futures només sobre el paper, i/o que discorren en paral·lel, malgrat ser autopistes de peatge, al costat o molt properes a autopistes lliures. El negoci, orquestrat des del Consell de Ministres, queda clar: d’una banda, la construcció de les vies; per l'altra, la seva rendibilitat real importava poc: l’Estat indemnitzava les empreses adjudicatàries. Emprenedors del BOE -com patim massa sovint- sense de fet desembossar-hi gaires calers i en canvi cobrant un munt de diners, pagats al cap i a la fi per tots.

Que el negoci era doble està més clar que l’aigua quan veiem que els drets d’explotació (que inclou la indemnització) es consideren un actiu –és a dir, integra el patrimoni positiu de la companyia- i es pot transferir a tercers, és a dir als creditors, fonamentalment, bancs i altres no gaire recomanables. És insòlit que les indemnitzacions per fer les coses malament constitueixin un actiu avalat per l'Estat, i pugui ser objecte de compravenda, es diguin com es diguin les operacions financeres que vehiculen aquest enriquiment privat i empobriment públic.

Però vet aquí que la crisi va posar al descobert la mascarada d’aquesta operació d’obres públiques innecessàries i faraòniques. L’Estat no les pot rescatar: li ho prohibeix la Unió Europea, perquè aniria a incrementar els topalls de dèficit. Parlem, ara per ara, d’uns 5.000 milions d’euros entre capital i interessos. Molt més que tots els Gürtel, Fabra, ERO, Pujol, Palma Arena, 3%, Brugal, Auditoria, Canal... junts.

És insòlit que les indemnitzacions per fer les coses malament constitueixin un actiu avalat per l'Estat, i pugui ser objecte de compravenda

En canvi, la jugada va sortir perfecta, de moment, amb el cas Castor. Sense expedient administratiu de cap mena es va indemnitzar la companyia explotadora dels dipòsits de gas submarins –vinculada a, carai!, Florentino Pérez. Per evitar el preceptiu expedient de responsabilitat patrimonial de l’Administració que hauria hagut d’informar el Consell d’Estat, summament restrictiu en els seus dictàmens a l'hora de carregar a tots la responsabilitat pecuniària de les administracions públiques, la indemnització es va instrumentalitzar, no pas per decret –un acte administratiu- sinó per decret-llei, un acte normatiu, de força legal (ja ratificat al Congrés per la majoria absoluta del PP) i que només es pot recórrer davant el Tribunal Constitucional –on està pendent des de fa dos anys resoldre el cas-.

En aquest cas, la indemnització del Castor, més de 1.300 milions d’euros, no va anar a càrrec dels pressupostos de l’Estat. El pagarem durant 30 anys com a “suplement” al rebut del gas, atès que l’increment dels cànons del sistema gasista –aquest és el sistema que es va idear per indemnitzar- es poden repercutir al consumidor.

El tema de les autopistes serà més complicat. S’intentarà, però, desplaçar la càrrega als ciutadans, reduint sensiblement el cost financer i les pèrdues per als concessionaris, bancs i els altres creditors dels primers. Els precedents de reduir els costos als qui s’han beneficat de pescar en un bocoi els tenim en el recent decret-llei sobre la protecció del consumidor per les clàusules sòl, que és una forma, si el consumidor no està ben assessorat, de perdre drets, entre d’altres les costes processals, a les quals els bancs mai no renuncien.

Al cap i a la fi, els casos Gürtel, Fabra, ERO, Pujol, Palma Arena, 3%, Brugal, Auditoria, Canal són greus.... I tant si són greus. Però tenir a plena disposició el BOE –o qualsevol altre diari oficial- deixa petita aquesta corrupció: en comparació no passa de ser xavalla. No oblidar-la és essencial, però no ha de tapar el permanent negoci del segle: poder escriure a les gasetes oficials el que convingui al patrimoni de qui realment mana.