La crisi desfermada arran de l'informe de la Guàrdia Civil sobre la manifestació del 8-M entre el govern espanyol i l’Estat, és a dir, entre uns polítics electes i, per tant, interins, i les institucions de veritat de l’Estat, les que el fan permanent i etern, fa saltar pels aires el sistema.
Si, com clamen els que vomiten injúries sense aturador, a la Guàrdia Civil quan actua com a policia judicial no se li pot dir res (com si fos independent com els jutges), es passa intencionadament per alt que la policia judicial, pertanyi al cos que pertanyi, no és independent. Tampoc, malgrat que s’hi ha posat l’accent, practica diligències reservades judicials. Les diligències judicials no són reservades. És més, d’acord amb la jurisprudència constitucional i d’Estrasburg, tret del secret expressament declarat, de menors i alguna altra excepció, les actuacions judicials no poden ser sostretes a l'opinió pública. Un cop més, els soi-disant constitucionalistes estan gripats.
Fullejant l’informe en qüestió, presentat a la jutgessa d’instrucció número 51 de Madrid, es veu clarament que és un atestat que no entra, per manca de base fàctica, en el fons de la qüestió, doncs, ça va de soi, la Guàrdia Civil manca de coneixements mèdics per dur-ho a terme.
En conseqüència, en lloc de callar, fa altres coses. D’una banda, opina a tort i a dret, mutilant documents, de forma poc imparcial i en contra del que preceptua a la llei tant sí com no (article 2 de la llei processal penal). L'opinió de la policia judicial sobre si tal acte té aquest significat o no és judicialment irrellevant. El que la policia ha de facilitar al jutge és un fet, no una opinió.
Alguna mostra més a part de les que ja vaig exposar aquí mateix fa pocs dies. Tot se centra en la manifestació del 8-M, manifestació, recordem, feminista i per tant perillosa a ulls dels antisistema que pul·lulen per la Carrera de San Jerónimo o la Plaza de la Marina Española. Però és que el 8-M també hi va haver la reunió de Vox a Vista Alegre. Malgrat que algun dirigent va sortir-ne (si és que no va entrar-hi) infectat pel coronavirus, no se n’esmenta res en l’informe. Una reunió sota sostre no es diria menys infecciosa que una manifestació al carrer. D’això la policia judicial verda no n'opina ni ho ressenya. Ni dels partits de futbol ni d’altres concentracions més o menys massives. El feminisme, com sospitaven, és per alguns un dissolvent social. O el de sempre: als afins res, contra els dissidents pluja de desqualificacions. Aquí el dissident és la Moncloa.
L'opinió de la policia judicial sobre si tal acte té aquest significat o no és judicialment irrellevant. El que la policia ha de facilitar al jutge és un fet, no una opinió
Però, aquestes opinions policíaques en què es basen? En tres fonts: declaracions de testimonis en seu policial —és a dir, sense les garanties processals—, que, en ser transcrites en l’informe, manifesten el contrari del que van dir en presència policial. A més, un munt de resolucions administraves, d’organitzacions internacionals i europees i de comunitats de dirigents i d’experts —o no tant— en matèria del que esdevindria la pandèmia. Es barreja tot, es trosseja d'aquí i d’allà i es passa pel túrmix del biaix. I, finalment, la joia de la corona: retalls del més granat dels diaris digitals que tenen relacions difícils amb la realitat, que eventualment els jutges han de restaurar.
Aquí és on volia anar a parar: els retalls de diari com a font de preprova judicial; judicial, perquè la jutgessa no ha tornat l’informe pel mateix conducte que l’ha rebut i l’ha incorporat a la causa. Fem una mica de memòria. Quan regnava Fernández Díaz, rar era el dia que no hi havia matèria per sucar-hi pa. Per exemple, de les converses gravades al ministeri i difoses en va sortir malparat el director de l’època de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso.
Bé, amb aquestes filtracions, de la genuïnitat de les quals ningú va dubtar ni ningú va qüestionar ni ningú va impugnar davant els tribunals, es va confeccionar una denúncia davant el Tribunal Suprem. Denúncia que va ser arxivada de pla perquè, segons la resolució de 7 de novembre del 2016, els retalls de diari no són de fiar. Recorden? Així: “la apoyatura indiciaria de los hechos que se imputan son las noticias periodísticas que contienen las transcripciones de unas conversaciones respecto a las que se ignora la calidad de su correspondencia con la realidad”.
Si aquesta és la doctrina judicial, no l’hauria d’aplicar sense fissures la policia judicial que opera a les ordres dels jutges? I, de pas, la instructora també. Un cop més, la llei de l’embut es palesa com la real Magna Charta del règim: no falla mai.
Això fa, com hom experimenta a la pràctica diària, que molts atestats no valguin ni el paper en el que estan escrits, que en massa ocasions siguin pura fantasia i que, lamentablement, massa vegades els jutges els acceptin, encara que després hagin de fer mans i mànigues per dictar sentències que no s'hi basin directament. Un clar exemple va ser la sentència del procés: els paperots emanats de la policia judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya van ser obviats formalment en la sentència. Per exemple, ni l’Enfocats ni la moleskine, peces nuclears dels atestats del tinent coronel Baena —que no va veure res del que va escriure, segons les seves pròpies paraules—, no van ser ni tan sols exhibides en el judici. Segurament hom pensaria que amb les paranormals relacions amb la veritat d’alguns testimonis ja n’hi havia prou.
De tota la faramalla que són molts cops els atestats, especialment quan són polítics (reforjats en el gresol anti-ETA), amb dos jutges ministres, el govern més progressista de la història —de quina?— en devia ser ben conscient. Molt especialment Marlaska, tres cops censurat per Estrasburg per fer cas de la policia i no dels presumptes torturats. Alguacil alguacilado se’n diu això. Quevedo, tan reaccionari ell, un cop més la va clavar.