Aquesta pregunta gens retòrica em ve al cap vist el realisme màgic amb el qual els nostres polítics creuen que fan política d’altura. Uns, amb lemes, més propis d’un equip que es juga el descens de categoria o d’una rància arenga quarterera; altres, amb gestos maldestres, que a la força seran intencionadament mal interpretats fins a la nàusea per demonitzar els seus emissors; un tercer grup, en segona línia, que posen en marxa campanyes de desprestigi contra científics que gosen desafiar els dogmes oficials —en ciència, sense dissidència, encara el sol estaria voltant entorn nostre—i, pel que sembla, van veient que els fets corroboren les seves prediccions. I un cert fracàs, de la ciència més o menys oficial, tant l'administrativa com l'acadèmica, que no va saber copsar que el coronavirus anava de debò. Només ho va veure, a casa nostra, el president del Mobile, John Hoffman, que va ser blanc d’ires, xanxes i menysteniment —m’hi incloc—.
O sigui que per començar i seguir i mantenir-ho, tots i totes, polítics d’ací i d’allà, científics i llecs opinadors, mutis a la gàbia i a treballar, deixant de banda partidismes de campanar. Ni la Covid-19 mantindrà la unitat d’Espanya ni portarà la independència. De les banderes no se'n coneix cap remei contra les malalties, ans el contrari, mal emprades, tenen en el seu trist haver les més grans causes de mort. Fora bo que el virus aquest ens fes recuperar el senderi, molt especialment als que creuen que un dissident és un terrorista en potència o, en el millor dels casos, algú que només vol desestabilitzar, ja que de veritat —Trento marca molt— només n’hi ha una, la seva.
El que ens ha de motivar a totes i tots és evitar que el pic imminent de la malaltia sigui un Everest inescalable i duri temps i temps. Cal evitar això de totes totes. Per això la demanda no pot ser un altra que dels líders despertin, competeixen i adoptin les mesures fermes, raonables, per dures que siguin, i comencem tots plegats a redreçar aquesta situació.
El repte, a hores d’ara, és aplanar el pic. Aplanar el pic suposarà salvaguardar els que ens han de salvar: el personal sanitari de tota mena, des de metges, infermeres, tècnics de tota mena, conductors d’ambulàncies, proveïdors de material sanitari i de medicaments necessaris en aquest desafiament... I evitar picabaralles de prima donna, que alguna ja n’hem vist. Mascles o femelles alfa tampoc són cap mena de remei a la pandèmia actual.
És el moment dels líders: persones que saben de veritat què es porten entre mans, que saben prendre decisions en el moment oportú després d’escoltar i sense por a rebre crítiques, que saben rodejar-se dels millors i saben trobar els recursos, si cal, sota les pedres.
Després, ineludiblement, ens preguntarem quin era l’estat del nostre sistema nacional de salut abans de la pandèmia, perquè era aquest estat el que era i qui ha tret profit a costa de la salut pública. Això no ho hem d’oblidar. Però abans hem de sobreviure i no fer-nos mal.
I resteu a casa sense excuses. Per fer les coses malament sempre hi ha excuses. Per fer-les bé, no n’hi ha: es fan i llestos.