El que tocaria seria, és clar, una sentència absolutòria. Tanmateix, d’un temps ençà es parla molt d’indult i d’amnistia per als presos polítics catalans, encara no condemnats. Això demostra la ferma creença que ho seran.

Per tant, a hores d’ara es cerquen remeis polítics i legítims per deixar sense efecte les condemnes. Jo he proposat sempre l’amnistia i no l’indult. És una opció meva que crec que és la més correcta pel que fa a l'àmbit polític i jurídic, encara que, com l’indult, ara per ara és més il·lusòria que altra cosa.

Deixo òbviament al marge, com he fet sempre i sense apuntar cap mena de crítica, les opcions personals dels que pateixen i patiran els resultats de les sentències. Com que és molt fàcil opinar sobre el com, quan i què han de fer els altres, els afectats, des de la barrera, posem les coses fàcils als saberuts de guàrdia.

Ara, en apartadíssima síntesi formulo la meva proposta d’un escenari legal d’amnistia.

L’amnistia és una de les dues modalitats del dret de gràcia. L’altre és l’indult. L’amnistia suposa esborrar el delicte amb totes les seves conseqüències penals i d’altres índoles, per a tots els implicats en els fets (autors i partícips). L’indult, però, comporta un perdó personal que no esborra el delicte; només esborra total o parcialment alguna de les seves conseqüències penals (no les civils ni les administratives).

Per dir-ho planerament: després d’atorgar-se una amnistia no hi ha cap rastre de cap infracció penal; després de l’indult, però, sí que queden rastres del delicte perdonat: part de la pena, si l’indult no és total i, sempre, la responsabilitat civil i l’administrativa, si no es preveu ad hoc.

El marc legal ve determinat per la Constitució (CE). En efecte, el dret de gràcia està reconegut a l’art. 62 de forma genèrica i negativa. Genèrica, perquè no diu quins elements integren el dret de gràcies regi, encara que, tractant-se d’una monarquia constitucional, aquesta actuació del monarca també ha de venir referendada pel primer ministre o un membre del seu gabinet, segons correspongui. I negativa, perquè l’únic que prohibeix són els indults generals, tan freqüents en la dictadura franquista.

Per tant, hem d’anar a la regulació penal. El vigent Codi penal (CP), de 1995 no esmenta, a diferència dels anteriors, l’amnistia. Només esmenta l’indult. Aquesta omissió de l’amnistia ha donat peu a una discussió, ara per ara només acadèmica i, si es vol, també política.

Dit això, en primer lloc, com que la CE reconeix el dret de gràcia, i només esmenta la prohibició dels indults generals, resulta forçós admetre que totes les altres modalitats de dret de gràcia, conegudes històricament i fins fa poc vigents, poden ser fora de la regulació del CP, però no del sistema legal. En efecte, si el constituent hagués volgut prohibir-la, tot tenint fresca l’amnistia del 77 i la llista d’amnisties històriques, ho hauria pogut fer. Per a molts, entre els quals em trobo, deixa oberta aquesta porta.

La segona qüestió decisiva, en conseqüència, és dirimir si quan parlem d’ amnistia parlem, com en el cas de l’indult, d’un acte del poder executiu o bé un acte del poder legislatiu. És un tema cabdal. Davant de la manca de regulació ad hoc es podria optar per la forma més simple: residenciar-la en el poder executiu, com l’indult.

Tanmateix, fora aquesta una interpretació massa forçada atesa la radical diferència entre amnistia i indult, diferència que la tradició normativa i el dret comparat avalen. L’amnistia ha estat sempre un acte del poder legislatiu i després de fets transcendentals per la societat. I sembla que els fets que han donat lloc al gegantí encasament de polítics, líders socials, electes de tota mena i alts funcionaris, ho són.

Per tant, tot continuant la tradició normativa i política, l’amnistia hauria de ser un acte parlamentari amb forma de llei. Aquesta llei hauria de ser ordinària o orgànica. Entenc que és suficient una llei ordinària. El fet que el CP sigui una llei orgànica no resulta un obstacle per això. En efecte, el CP preveu institucions, com la responsabilitat civil o la prescripció que, com que no són fonaments de les restriccions de la llibertat o altres drets bàsics, no han de ser objecte de llei orgànica. Aquesta és, a més, la jurisprudència uniforme del TC: sota la rúbrica d’una llei orgànica poden conviure extrems propis de tal tipus de norma i disposicions competència de llei ordinària.

Així doncs, estimo que n’hi ha prou amb llei ordinària per acordar legalment una amnistia. A part d’altres consideracions de política legislativa, no és el mateix crear les bases legals per fixar delictes i penes –quelcom que afecta el dret fonamental al principi de legalitat sancionadora, al de la llibertat i a drets de la personalitat– que anul·lar en un cas concret aquests pressupostos i conseqüències: no es veu afectat cap dret ni llibertat, ans al contrari, es veu potenciat.

10. El contingut d’una possible llei d’amnistia, que hauria de ser una llei molt curta, pràcticament d’article únic, ha de preveure els següents elements:

  • L’espai temporal, és a dir, des de quan a quan té lloc l’amnistia.
  • Els subjectes amnistiats: autors, partícips, responsables a títol lucratiu i responsables civils, directes o subsidiaris.
  • Els delictes que quedarien amnistiats. Han de especificar-se els delictes, per exemple: rebel·lió, sedició, malversació, desobediències, prevaricació, falsedats i connexes. Això és important perquè si un delicte previ al període d’exclusió fos un delicte connex, podria quedar igualment amnistiat.
  • També l’amnistia hauria d’abastar tot l’espectre del dret sancionador administratiu. Per tant, els procediments i sancions comptables de qualsevol mena quedarien igualment amnistiats.

Reitero: ara per ara, és il·lusòria. Però cal treballar-hi, persistentment i sense pressa. És un front importantíssim