Davant situacions noves, com la pandèmia que ens assola —però fotesa a hores d’ara comparada, per exemple, amb la de la SIDA—, l'ésser humà convencional tendeix a repetir el que sap, sigui adient a la nova situació o no. Un fracàs parcial està assegurat i un èxit espectacular només pot venir de la sort. Els líders, espècie escassa, actuen innovant i amb coratge.

Però els governants tiren del que saben. Així, en un estat que diuen descentralitzat —el que ho està més del món, s’ha arribat a dir— no tocaria recentralitzar, ni que sigui temporalment ni sectorialment. L’atavisme del centralisme, tanmateix, ha pogut més.

Que surti bé no dependrà tant de quines mesures s’adoptin, sinó de com es duguin a terme. Un cop més seran la ciutadania i els professionals qui carregaran amb els pecats, com a mínim d’omissió, dels dirigents públics i privats i faran front a una nova crisi, sense haver sortit de la primera.

La flaire arnada del centralisme va quedar patent en el discurs d’ahir del president Sánchez en diferents passatges. La reiteració sobre la unitat territorial, quan la desigualtat dels nuclis infecciosos és òbviament diversa i els mitjans in situ per la lluita contra l’epidèmia són diferents, va resultar, com a mínim, sanitàriament imprudent.

L’accent es posa en la centralització del comandament i no en la cooperació interinstitucional, cooperació que qualsevol estat orientat a l’eficiència, descentralitzat o no, requereix i més amb situacions com l’actual. La reiteració en la citació no gens menys freqüent de la Constitució, però amb oblit palmari de la democràcia, va ser un altre detall. Es va reblar amb oblit d’esmentar que, d’acord amb la Constitució i les lleis, l’estat d’alarma no suposa cap alteració en el règim de responsabilitat del govern i els seus agents (art. 116. 6 Constitució) i no interromp en el normal funcionament dels poders constitucionals de l’Estat (art. 1. 4 de la llei que regula la resposta a aquesta emergència: LO 4/1981).

Tot això impulsat, segons vaig interpretar, amb un subtext preocupant. Fins ara, va venir a dir Sánchez, els tècnics, amb expressa referència al Dr. Simón, han marcat la pauta; ara, entrem en joc nosaltres, els polítics. I així va ser: en el Reial Decret que estableix l’estat d’alarma, ni una sola referència a mesures clíniques ni sanitàries d’intervenció més enllà de les reiterades i necessàries mesures d’autopercepció que eviten la propagació del virus. Mesures que potser ja es podien aplicar —com s’ha fet a Tenerife— de la mà de la Llei orgànica 3/1986 de mesures especials en matèria de salut pública, en especial l'article 3.

Vegem alguns aspectes institucionals que l’estat d’alarma decreta, tema que serà recurrent en les properes setmanes. En primer terme, som davant d’una norma, la redacció de la qual difícilment superaria un examen mínimament exigent de llengua. En segon terme, i és ben estrany que malgrat el constitucionalisme regnant, no hi ha cap referència en l’articulat a la Constitució. La font habilitadora per dictar-ho, es diu, és l’esmentada LO 4/1981. Si hi ha un moment en què cal una menció palesament normativa de la norma fonamental és en la declaració de l’estat d’alarma —i la resta de supòsits excepcionals—, ja que en constitueix la única legitimació. Coses del constitucionalisme.

Aquesta absència subliminarment pot tenir una explicació. D’una banda, els tres estats d’emergència que l’article 116 de la Constitució preveu (alarma, excepció i setge) no són subsegüents al previstos en el franquisme. A més, la Constitució no dona pistes sobre llur contingut més enllà de les previsions del article 55.1, també de la Constitució: l’estat d’alarma no suposa la suspensió de cap dret fonamental.

En segon terme, al temps de la llei reguladora d’aquestes excepcions d’emergència temporal, l’estat de les autonomies es trobava a les beceroles. En tot cas, era ja vist amb recel per l’Estat, galdosament franquista dels segons nivells cap avall i més encara en els no visibles per l’opinió pública. Recel mai extingit i sempre ben vigent.

És més, d’entrada es produeix un aparent desapoderament de les autoritats ara no competents (només el president del govern és el competent segons el decret) sobre tots els seus funcionaris i empleats, inclosos els policials. Ara bé, aquests subjectes, que continuen depenent de les administracions respectives, queden sotmesos a les ordres directes de l’autoritat d’emergència.

De tota manera tal desapoderament —mantenint-se com es manté el normal funcionament dels poders (els esmentats art. 116. 6 de la Constitució i l'1.4 LO 4/1981)—, no pot anar més enllà del que sigui necessari per a la protecció de persones, béns i llocs, tot podent imposar als agents serveis extraordinaris per la seva duració o per la seva natura, en l’àmbit policial i en qualsevol altre.

Això vol dir dues coses ineluctables. Que els Mossos i la resta del personal de la Generalitat, de les administracions locals i institucionals —universitats, per exemple— continuen depenent in toto de les seves respectives administracions, llevat, i per aquest limitadíssim període, d’ordres rebudes exclusivament en matèria de protecció de persones i béns afectats per l’estat d’alerta. Seguint amb els Mossos i les Policies Locals, de fet, amplien llurs funcions com a policies administratives sobre aquestes esferes específiques d’emergència sanitària, però res més. Això, és clar, sobre el paper.

Alguna dificultat operativa han albirat els pares del decret que proclama l’estat d’alarma, quan específicament preveuen en l’apartat 3. de l’article 5 que “en aquellas comunidades autónomas que cuenten con cuerpos policiales propios, las Comisiones de Seguimiento y Coordinación previstas en las respectivas Juntas de Seguridad establecerán los mecanismos necesarios para asegurar lo señalado en los dos apartados anteriores”. No sembla un tema menor.

La rauxa que es va experimentar ahir nit, barrejant escepticisme, presumpció d’incompetència i certesa de recentralització, ens ha de deixar veure avui, si més no, sobre el paper, una situació, gens satisfactòria, però no tan fosca com si es tractés d’un 155 sanitari-policial.

Potser m’equivoqui, però normativament (i reitero: sempre sobre el paper), la situació, sense ser l’òptima, no és la que potser alguns volien. Totes les extremes dretes especialment. Els retards d’ahir, la fluïdesa irresponsable en la circulació d’esborranys i l’absència de ministres d’Unidas Podemos en el comitè delegat de gestió de l’estat d’alerta, hi tinguin potser alguna cosa a veure. La mala gestió governamental palesada ahir —error no forçat— és impròpia d’un lideratge digne de ser tingut com a tal. La improvisació, fruit d’una incommensurable frivolitat, es va encetar amb l’anunci d’una mesura que ara es demostra gens pactada dins del govern. Lamentable, vistos els interessos vitals en joc.

Deixant ara de banda tot això, en l’estat més descentralitzat del món, el raonable hagués estat que la gestió de la crisi hagués estat compartida formalment i materialment —ara ho és només materialment— entre l’estat, les autonomies i amb els grans ajuntaments, establint aquest conglomerat com l’autèntica autoritat delegada per a la seva gestió. Cap norma diu que el govern hagi de gestionar per ell mateix l’estat d’alarma. Només diu que el declararà i en respondrà. És clar, amb tothom que hi hagi participat.

Tres darrers aspectes per anar acabant. Quant a l’apartat sancionador, l’article 20 del Decret de l’estat d’alarma es refereix, com no pot ser d’altra manera, a la LO 4/1981, en concret a l'article 10. Però aquesta és una norma només de referència al fet que el càstig de les infraccions es farà, faltaria més!, conforme a les lleis. Però a quines? A les penals, a les administratives en matèria de sanitat, de salut pública, de transports, de circulació, de consumidors, de medi ambient, de riscos laborals... La disposició de la llei de 1981 és materialment inconstitucional per arbitrària, atès que només té una clàusula oberta sense cap precisió, contrària al principi de legalitat. Si no hi ha sentit comú entre agents i el particulars, el niu de problemes judicials està servit.

Un altre punt rellevant el presenta la disposició final primera del decret de l’estat d’alarma. En efecte, sota la rúbrica “Ratificación de las medidas adoptadas por las autoridades competentes de las Administraciones Públicas.” Amb tot l’encert estableix: “1. Quedan ratificadas todas las disposiciones y medidas adoptadas previamente por las autoridades competentes de las comunidades autónomas y de las entidades locales con ocasión del coronavirus COVID-19, que continuarán vigentes y producirán los efectos previstos en ellas, siempre que resulten compatibles con este real decreto”. Així, el confinament, per exemple, de la Conca d’Òdena manté la seva vigència.

Finalment, no hem d’oblidar que la gestió de la salut pública, d’acord amb la seva llei reguladora de 2011, es regeix, entre d’altres, pel principi de transparència [art. 3 f)]. Vol dir que la informació al respecte ha de ser clara, senzilla i comprensible per a tots els ciutadans. No és un recordatori en va.

En tot cas, seguim al màxim que puguem les normes de salut preventiva que les autoritats sanitàries ens han transmès i els consells mèdics fonamentats i avalats com aquest. Paciència, que això va per llarg: 15 dies no en són més que l’aperitiu.

Salut!