Avui toca, un dia més, parlar de les paradoxes del constitucionalisme oficiós, que com tots els oficialismes és trampós, sectari i curt de gambals. En una paraula, és xaró.

Se’ns ha reiterat, i és cert, que l’estat d’alarma no comporta cap mena de restricció de drets fonamentals. Es deriva de la simple lectura de l’art. 116 de la Constitució, que la regulació legal, via llei orgànica 4/1981 (art. 4 i següents), segueix fil per randa. La suspensió col·lectiva de drets està prevista només, d’acord a l’art. 55 de la Constitució, per als estats d’excepció i de setge. A més, ni l’estat d’alarma, ni d’excepció, ni de setge, suspenen la responsabilitat dels poders de l’estat (art. 116. 6 CE).

Malgrat això el reial decret pel qual es declara l’estat d’alarma, entre altres coses, limita el dret personal a la lliure circulació: cal romandre a casa, no es pot sortir més que per certes qüestions puntuals, amb el risc de ser sancionat —la pluja de sancions autoritàries són figues d’altre paner—. O sigui que sí que s’han restringit drets, com a mínim, el de la lliure circulació, limitació que la immensa majoria de la ciutadania i els juristes en general vam acceptar en el seu moment, dins un complex i no sempre clar equilibri entre llibertat i seguretat.

Però aquest equilibri es trenca quan la corda es tensa massa i només prima la seguretat, de la mà de la necessitat, encara que sigui la salut pública. En efecte, com abunden en el discurs oficial i algunes resolucions judicials, expressament o tàcitament, moltes d’aquestes mesures que ara regeixen són fruit de la hipertròfia del principi de necessitat recollit en la LO 3/1986, de mides espacials en matèria de salut pública, mai expressament esmentada en les declaracions oficials, però que en el seu article 3 estableix el domini de la necessitat per a l’adopció de mesures, sense cap altre paràmetre. És a dir, l’autoritat podria establir qualsevol mesura que “es consideri necessària en cas de risc de caràcter transmissible”.

Aquesta antonímia normativa els juristes la salvem. Com? La llei de mesures especials en cas d’emergència sanitària no pot ultrapassar l’article 55 de la Constitució. L’article 55 només permet el que permet i els supòsits de defensa excepcional de l’estat.

L’estat d’alarma pot limitar, però no reduir a zero, els drets fonamentals. Aquesta és la dicció de l’article 53. 1 de la Constitució: la regulació de drets no pot anar més enllà del seu contingut essencial. Del confinament domiciliari, amb una interpretació generosa pro securitate —perdó per l’entenedor llatinisme—, pot afirmar-se que arriba al límit del contingut essencial del dret a la llibertat de moviments i altres drets vinculats a aquesta, com la llibertat de residència o de treball.

Però altres drets, no. Vegem-ho. Un partit polític ha comunicat la seva intenció de manifestar-se tal dia; la Conselleria d’Interior ho ha desautoritzat —les manifestacions no es desautoritzen!—, tot adduint la llei mordassa —una autoritària llei espanyola, ves per on!— i l’estat d’alarma —una norma recentralitzadora, més sorpreses!—. La sentència del 24 d’abril del TSJ de Catalunya li dona la raó a la conselleria i prohibeix la manifestació.

Quin és el fonament de la resolució judicial? L’estat d’alarma no suspèn cap dret, durant la vigència del mateix no es pot exercir el dret de manifestació. Qui ho entengui que ho compri. En una situació anàloga, el Tribunal Constitucional Federal —important, federal!— ha dit fa pocs dies, el 15 d’abril, el contrari: l’estat d’alarma no pot limitar radicalment el dret de manifestació.

L’autoritarisme subjacent dels sistemes jurídic i judicial espanyol —una altra mostra: la condemna de la diputada madrilenya Isabel Serra— esberla massa sovint, amb puntuals i lluminoses excepcions, el patrimoni ciutadà dels drets fonamentals. La sentència del TSJ de Catalunya que prohibeix la manifestació del partit Lluita Internacionalista és més que lamentable: és absurda jurídicament i desdiu la normativa fonamental, és a dir, la Constitució.

Amb constitucionalistes així, l’esperit que va animar tot el procés al procés és mentalitat que ve de lluny i té llarga vida assegurada. El respecte, fins i tot formal, és per algunes institucions quelcom demodé.

Però, sigui com sigui, si el govern monclovita albirava —era molt més que previsible— un estat d’alarma dilatat, el que calia era haver recorregut a l’estat d’excepció, light, molt moderat, però no fer passar bou per bèstia grossa: estat d’excepció amb el vestit de l’estat d’alarma.

No es poden continuar laminant drets sense base constitucional. Amb l’ordenament vigent a la mà, no es pot donar legítimament gat per llebre.