Queda ja per al record aquella Transició espanyola governada per un únic partit polític (PSOE o PP) amb majoria absoluta o amb suport dels nacionalistes catalans i bascos quan els faltaven alguns diputats per obtenir la majoria.

En els darrers anys, el procés independentista català ha canviat l’escenari completament. Tres governs inestables en 4 anys i sembla que es podria anar a noves eleccions al novembre, que molt probablement no solucionarien el problema de governabilitat d’Espanya. Espanya s’ha tornat ingovernable?

El procés independentista ha fet que els dos grans partits tradicionals (PSOE i PP) hagin deixat espais per a l’aparició de nous partits. L’entrada de Ciutadans i Podemos el 2015 al Congrés dels Diputats, just després de la primera consulta sobre la independència del 9-N del 2014, es deu a l’oportunitat de cobrir un espai més nacionalista espanyol que el PP (Ciutadans primer i des del 2018 també amb Vox) i un més a l’esquerra del PSOE, amb Podemos, un partit que reconeix amb timidesa el dret d’autodeterminació dels pobles que conviuen a l’Estat.

L’aritmètica de les darreres eleccions generals fa molt difícil un govern estable si no s’obre la porta als partits independentistes a seure i negociar un referèndum acordat. No fer-ho portaria molt probablement els espanyols a unes noves eleccions el novembre del 2019 i res fa pensar que els resultats canviïn prou perquè un sol partit obtingui la majoria absoluta, o que el bloc PP-Ciutadans ho faci, i de res serviria que ho fessin PSOE i Podemos, com ja s’ha vist. A hores d’ara un pacte entre PSOE i PP o Ciutadans també es veu molt improbable perquè el problema català els manté molt allunyats.

Aquesta inestabilitat política arriba en un moment en què Espanya ha de fer grans reformes estructurals a causa de l’incompliment del dèficit públic 10 anys després de l’inici de la crisi, amb un sistema de pensions clarament insostenible, un atur que segueix sent el segon més alt de la UE, la precarietat dels llocs de treball és altíssima i, en cas de nova crisi, l’atur tornaria a superar el 20% sense possibilitat de fer polítiques de protecció social amb un Estat que té un endeutament proper al 100% del seu PIB.

Catalunya i segurament també Espanya podrien créixer més del que ho fan si tinguéssim un marc més estable de relacions entre administracions

Catalunya segueix sent la locomotora de l’estat espanyol, creix un 2,6% el PIB del 2018, pràcticament el ritme més alt dels països nucli de la UEM; segueix sent un dels quatre motors industrials de la UE amb un pes de la indústria sobre el PIB que supera el 20%; és la comunitat autònoma amb més inversió productiva estrangera; la millor regió per invertir al sud d’Europa segons Financial Times; creixen les exportacions per novè any consecutiu i representen més del 25% del total de l’Estat. Barcelona és la sisena ciutat de la Unió Europea en arribades de turistes internacionals, té el port líder de creuers a Europa, i som la quarta ciutat que organitza més congressos i fires del món, i la primera en nombre de delegats i delegades en reunions internacionals, a part de la tercera destinació preferida a Europa per implantar una start-up i la vuitena ciutat més innovadora d’Europa.

Tenir aquests resultats és molt meritori, però és extremadament difícil amb un Estat en contra. Efectivament, allò que depèn de Madrid acostuma a funcionar malament a Catalunya. Els trens titularitat de Renfe tenen retards constants i avaries freqüents; els serveis de l’aeroport del Prat (el més rendible de l’Estat) estan dimensionats a la baixa, com s’ha demostrat aquest cap de setmana amb la vaga del personal de handling discriminat respecte al de Madrid; carreteres d’alta intensitat sense desdoblar, com l'N-II, que és per la qual circulen més camions de la Península i encara té trams amb un sol carril. I tot això amb polítiques d’inversió que cap any han superat el 15% de la inversió pressupostada al conjunt de l’Estat, tot i que Catalunya representa el 19% del PIB i que, a més, en els darrers 10 anys, difícilment supera el 75% de compliment.

Ningú que no visqui la realitat de Catalunya hauria de pensar que aquest maltractament de l’Estat és conseqüència del procés d’independència, ans al contrari, el suport a la independència va créixer fins a situar-se al voltant del 50% perquè l’Estat feia anys que maltractava Catalunya econòmicament, amb governs del PP o del PSOE, tant se val.

Dit això, estic convençut que Catalunya, i segurament també Espanya, podrien créixer més del que ho fan si tinguéssim un marc més estable de relacions entre administracions i ajudaria a la UE a créixer més i afrontar els reptes globals que s’han presentat darrerament amb el Brexit, i els nous equilibris entre els EUA i la Xina o Rússia. Si la UE està distreta amb els seus conflictes interns, difícilment pot afrontar amb unitat els reptes planetaris.

No hi ha més opció que la intervenció d’Europa en la política espanyola, o les conseqüències seran molt més nefastes per al conjunt de la UE en els propers mesos

Tornem a la qüestió principal de l’article. La governabilitat de l’estat espanyol serà impossible si no es compta amb la locomotora econòmica a nivell polític, i estic convençut, com a president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, que ja no hi ha més opció que la intervenció d’Europa en la política espanyola, o les conseqüències seran molt més nefastes per al conjunt de la UE en els propers mesos.

Amb l’elecció de Boris Johnson i la més que previsible sortida del Regne Unit de la UE, Espanya passa a ser una de les economies més importants i a la vegada més problemàtica de la UE. El proper mes d’octubre està previst que es publiquin les sentències sobre els presos polítics catalans que, segons diverses fonts anuncien, seran molt dures. Vull aprofitar per dir que un d’ells, en Jordi Cuixart, és un empresari exemplar, amb una empresa exportadora líder al seu sector i a qui se li ha impedit des de fa gairebé dos anys gestionar-la, tot i que el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU ha demanat la seva llibertat immediata.

Aquestes sentències faran que centenars de milers de catalans surtin al carrer com ho van fer el 3 d’octubre del 2017 i possiblement aturin l’economia fins i tot més d’una jornada. No es pot oblidar que l’autopista AP-7 és l’eix de mercaderies principal entre la península Ibèrica i Europa, i que una aturada llarga podria afegir una creixent inestabilitat.

La negativa del govern de Pedro Sánchez a ni tan sols seure a dialogar amb el president català Quim Torra, fa impossible arribar a cap escenari d’estabilitat i contrasta amb les contínues crides al diàleg dels partits independentistes, que demostren un sentit de responsabilitat entorn de construir una solució acordada. El fracàs de la setmana passada per la investidura d’un president de govern a Espanya, apropa un conflicte del qual podem saber com i quan comença, però no quan i com acaba.

Apel·lo, doncs, a les institucions europees que aprofitin el mes d’agost per exigir al president Sánchez que eviti unes noves eleccions i que busqui una sortida dialogada al conflicte generat. Un govern estable és possible amb l’acord de PSOE amb Podemos, ERC i Junts per Catalunya que representen el 70% del Parlament català, sempre que el govern espanyol s'assegui amb Catalunya a negociar.

Vull recordar finalment que quan va convenir, tant Grècia com Itàlia van haver de ser intervingudes pel bé comú de tots els ciutadans comunitaris.

 

Joan Canadell, president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona