Després del pacte d’investidura veig força gent decebuda. Cap a ells dirigeixo aquest article, acceptant totes les crítiques que pugui comportar.

El 14-F la ciutadania va parlar i va deixar un resultat fragmentat. 52% independentista vs. 48% entre unionistes i federalistes. La victòria és nostra, per què hem d'estar decebuts? Però a diferència d’Escòcia, el nostre 52% està dividit en tres opcions clarament diferenciades. Si entre aquestes tres opcions no anem a l'una, si ens dividim en les estratègies, no anirem enlloc. La gent cridava unitat en les grans manifestacions dels darrers anys; hem acabat presentant-nos dividits, però ens hem d’obligar a compartir una estratègia conjunta del 52%, ens agradi o no.

Del 52% (74 diputats), n’hi ha 33 (ERC) que es van presentar amb un programa de diàleg amb l’Estat, 9 (CUP) que proposaven un nou referèndum el 2025 i 32 (Junts) que volíem confrontar des del minut 1. Podeu estar decebuts, però no podeu exigir que no siguem demòcrates, i l’acord d’investidura cal que reflecteixi aquest joc d’equilibris.

El 52% independentista està dividit en tres opcions clarament diferenciades. Si entre aquestes tres opcions no anem a l'una, si ens dividim en les estratègies, no anirem enlloc

Esquerra va decidir pactar primer amb la CUP i ens van presentar una proposta de diàleg amb l’Estat durant 2 anys màxim, i això ho avalaven 42 diputats dels 74. L’acord final explicita que hem de passar del diàleg a la negociació real, i que durant aquests 2 anys hi haurà un seguiment acurat de l’avenç (no com el darrer any i mig) i que ens preparem per a l’embat des de l’espai de coordinació extern, fruit de la reformulació de l’actual Consell per la República.

L’acord signat, doncs, reflecteix prou bé el que ha votat la majoria dels ciutadans, i en cap cas abandona el mandat de l’1 d’octubre. Al contrari, deixa clar que només un referèndum acordat amb l’Estat pot substituir aquest mandat i, per tant, mentre no arribi (tots sabem que no arribarà), el mandat de l'1 d’octubre és plenament vigent.

En l’acord també es fa palesa la necessitat de defensar internacionalment el dret d’autodeterminació, de concretar propostes de mobilització ciutadana, de convertir l'ICF en banc públic, de buscar mecanismes de finançament exterior, i moltes coses més que ben executades poden ser clau en els propers 2 anys.

Així és que no veig motius per a la decepció si prenem com a referència els resultats del 14-F, i sobretot, si ho comparem amb les dues alternatives que hi havia sobre la taula. El govern en solitari d’ERC tinc clar que hauria executat el seu programa de diàleg sense confrontació i hauríem consumit els 2 anys (o 4) sense avançar, a part d’incloure consellers dels comuns, que em sembla evident que haurien frenat el procés polític. L’altra opció era repetir les eleccions, i crec que tots sabem que hauria fet president l’exministre Illa, i sincerament, amb la gestió de la pandèmia ja ens va demostrar del que era capaç de fer...

Finalment, és cert que després de l’1 d’octubre ens hauria agradat ser en un altre escenari, però, amb els resultats de les eleccions del 14-F, la gent ha decidit i ha manat que ens posem d’acord per seguir conjuntament la victòria del 52% i haurem de fer-ho donant forma a la República Catalana.