Després de reprimir, colpejar, insultar, amenaçar i provocar la fugida d’empreses de Catalunya, ara els polítics unionistes manipulen la gent de bona fe amb la demanda del diàleg, que per al PP, el PSOE i Cs significa oblidar els resultats del referèndum del 1-O.

Els partits unionistes ja no poden amagar el resultat  de la votació de l’1-O, el propòsit decidit de milions de catalans que, per damunt de tota coacció, volen que el Parlament enfili el camí cap a  la independència.

PP, PSOE i Cs han tocat generala per manifestar-se demanant diàleg i el tret els ha sortit per la culata. Arreu de les ciutats de l’Estat on hi ha hagut manifestacions amb camisa blanca ha aparegut una crítica implícita a l’immobilisme centralista dels partits unionistes. No els ha servit de res arriar la bandera espanyola i presentar el constitucionalisme com a arma de dissuasió. Els manifestants, demanant diàleg, implícitament denunciaven, potser sense adonar-se’n, la violència d’un Estat sord i cec que ha deixat de banda drets fonamentals i democràtics.

És errònia la lectura del fet independentista per part del PP, on l’“a por ellos” ha traspassat fronteres i consciències. Vergonyosa la d’un enfollit Rivera, que només exigeix més repressió. Patètica l’expressió d’un superat Iceta del PSOE, el que ha matat el PSC, que després de ser còmplice de la violència més estèril, ara, amagat darrere una samarreta blanca, no té vergonya d’afirmar que són possibles “totes les idees des de la tolerància, la convivència i la llibertat". Pedro Sánchez fent d’escolanet de Rajoy és la viva imatge de l’ambigüitat més falsa.

És bo recordar que Francesc Macià va dialogar de tu a tu, d’igual a igual, a partir del triomf de la força de la gent, el 17 d’abril de 1931, amb ministres republicans que van venir amb urgència de Madrid, en un viatge amb avió, aleshores un fet gens habitual. Va pactar un autogovern que va ser rifat al Parlament espanyol, que va mentir al poble de Catalunya.

Avui, un camí similar de negociació és impossible. Les propostes fetes des dels grups parlamentaris van ser rebutjades d’arrel, una i altra vegada. La Constitució Espanyola ha estat usada com una arma contra les demandes repetides del poble de Catalunya, usada de forma agressiva i repressora.

La gran majoria del poble de Catalunya, el que ha pogut fer-ho, ho ha deixat ben clar: vol la independència.

La independència de Catalunya és una gran oportunitat per acabar amb els mals atàvics d’una Espanya entotsolada que no entén que al segle XXI els països són realitats  a partir de la lliure voluntat de la població que els forma.

La demanda de diàleg mai pot ser una argúcia o una trampa. L’enraonar dels governants és una actitud correcta, assertiva i positiva. Sí, serà necessari dialogar després que Catalunya doni forma a la coratjosa votació de la gent.  Un diàleg on serà bo que des de l'unionisme s'entengui que l'independentisme és transversal, ampli i divers. Que vol tractar amb Espanya des de la llibertat, la igualtat, el respecte mutu.