A cada pas democràtic nostre, l’unionisme reforça el rebuig, el menyspreu i, de vegades, l’odi, sumant una altra errada seva. És així com avancen l’independentisme i el sobiranisme a Catalunya.

Tant és que sigui en el procés fidelment seguit pel Govern Puigdemont tal com tenia en el seu programa electoral -programa que es va complir fins el darrer dia, tot i les tensions i friccions entre els partits independentistes-, com en el present, després de l’article 155 del  tripartit repressor.

És evident que els estats que funcionen ho fan a partir de pactes implícits entre l’Estat, el poder econòmic i la societat. Així, a la UE, al nord d’Europa i als EUA, també als països amb separació veritable de poders, fins i tot en aquells altres que encaren de debò el repte de consolidar la democràcia.

Un correcte viure social és més fàcil on el pes de la història recent del conjunt dels tres ens -Estat, poder econòmic i societat- han esborrat del seu horitzó i imaginari col·lectiu la violència i rebutgen tota mena d’actitud autoritària. En els socialment més avançats, aquesta actuació conjunta és revisada contínuament per evitar que es malmeti el que hom creu que és un tresor a preservar: la convivència democràtica. La garantia és la separació de poders, amb l’ajut inestimable de la premsa, un quart poder clau. Necessari.

Res és així a Espanya. Quan no ha sabut valorar la profunditat de les reivindicacions catalanes tot ha anat pel pedregar. No hi va ajudar gens que un feble Montilla només parlés d’increment de la desafecció dels catalans en general, quan el mateix PSC perdia o eliminava destacats dirigents, vots per tot arreu i perdia presència en el dia a dia polític.  Tampoc no es va saber veure que Cs creixia per la dreta del PP, que Cs  rebia, sense vergonya democràtica, suport de grups parafeixistes o directament d’extrema dreta.  Semblava que el fenomen dels indignats seria aire fresc de renovació política, però no, van consolidar inicialment Podemos, que en lloc d’apostar fermament per principis ideològics inamovibles, propis d’una esquerra que es presentava com a pura i transformadora, aviat va perdre tot el que presentava de renovador amb la tebior poruga mostrada davant les envestides de la dreta i l’esquerra carpetovetònica, PP i Cs per una banda i el PSOE per l’altra. A Catalunya els comuns esdevenien partit sucursal per voluntat pròpia per primera vegada a la seva història. Permanentment teòrics i mai amb coratge per res de substantiu.

Quan Espanya no ha sabut valorar la profunditat de les reivindicacions catalanes tot ha anat pel pedregar

El sector unionista es va refugiar en el poder omnímode de l’Estat. L’estat espanyol ha atacat per terra, mar i aire. Des dels primers moments, amb la presència de milions de persones al carrer el 2010 reclamant el dret a decidir, Estat propi o, més endavant, la Via Catalana i les manifestacions més diverses i continuades. Per la via legal i per la il·lícita, ha lluitat sense treva contra consciències i voluntats, ha usat les clavegueres de l’Estat a l’operació Catalunya, fet demostrat i no investigat, a la trama de la Camarga i ha amenaçat i insultat fins crear un ambient anticatalà a Espanya que té característiques delictives. D’incitació de l’odi.

Res, però, ha  frenat el moviment independentista. Aleshores és quan hi hagué la conxorxa definitiva. El poder econòmic i l’Estat s’aliaren per anar contra el moviment social -fet bàsic- i polític català que opta per la independència. El situen com l’objectiu a abatre. Aleshores activaren el ressentiment històric contra Catalunya. Des de Lope de Vega a la COPE, de Felip V de Borbó a Felip VI de Borbó. El resum final més precís és l’“A por ellos”. Contra els catalans. Un fet a destacar: un dels pobles més castigats per la injustícia i la desigualtat a Espanya, Andalusia, convertida en la punta de llança i paradigma del suport a les porres i els cops.

Es passa pel sedàs tots els partits polítics, els bons i els dolents, s’insisteix amb constitucionalistes o separatistes, una premsa molt feble econòmicament és objecte de foscos tractes de favor econòmic per mantenir la supervivència. S’arriba a valorar el lliurament a la causa de España a tant l’editorial, la portada o l’article. No cal comprovar res, España está en juego, cal canviar directors de diaris i periodistes, el gabinet de crisi al voltant de Rajoy actua com un Estat Major. En tot i per tot, policia, economia, partits polítics, apel·lacions subtils a l’Exèrcit, creació o suport d’ens socials unionistes, etc. Tot s’hi val. L’Església oficial respon favorablement a la sagrada unidad de la Pàtria; a Catalunya l’Església parla de diàleg. Els enfurisma.

El gruix de la societat espanyola els segueix. Els mitjans han fet eficaç la seva tasca d’intoxicació. Hi ha diaris que esdevenen pamflets i alguns directament menteixen. Fins i tot a Barcelona.

El cost social i polític als àmbits estatal i internacional és molt greu per a Espanya. Catalunya ha estat i és portada als diaris per les seves reivindicacions; Espanya ho és per la repressió de l’1-O i, posteriorment, per l’article 155, per ficar  mig Govern a la presó i altre mig ser a l’exili. Un descrèdit a escala universal.

Les urnes han parlat, l’Espanya actual és un Estat equivocat

La conxorxa d’Estat inicialment triomfa. Però la patacada és descomunal en perdre les eleccions del 21 de desembre, tot i les cartes marcades pel fet que els líders independentistes no són lliures; per a més inri, eleccions convocades per guanyar, sense matisos. Potenciant trencar la idea d’un sol poble mobilitzant la suposada Catalunya silenciosa, despertant en els electors populars de les zones perifèriques urbanes arrels identitàries. Una participació sense precedents. Però derrota total.

L’Estat fracassa a Catalunya tot i pagar on calgui i comprar el que es vengui o qui es vengui.

La conxorxa ensenya les vergonyes d’un PP que queda el darrer del nou arc parlamentari català. Un PSC que segueix perdut en una grisor infinita, política i moral. Uns Cs que, quan es treuen la careta, hom els veu més delerosos de poder que de voluntat de convivència, d’ambició que de crear ponts amb i on viuen. Hom recorda allò que els taurons quan oloren sang s’exciten.

Els independentistes mostren més força que mai malgrat totes les dificultats. Una victòria extraordinària, ara altre cop estan en camí de poder explicar el relat. El que va passar, poder descriure el perquè del present i precisar com poder construir el futur.

Les urnes han parlat, l’Espanya actual és un Estat equivocat. Un Estat que s’adequa als nous temps, això a Catalunya vol dir fer política, o el seu declivi polític serà més profund del que els analistes preveuen.

Un Estat no es manté amb la policia militar i civil, la repressió política, el desdeny, l’insult i les amenaces, el càstig econòmic i l’espoliació de la seva riquesa. En certa forma, Maquiavel ja ho deia. Sinó, més proper, només cal que llegeixin la pròpia història. 

J.M. Solé i Sabaté
Opinió La justícia espanyola suspèn J.M. Solé i Sabaté