Iván Redondo, l'excap de gabinet de Pedro Sánchez, ha revelat que va preparar un informe secret per transformar Espanya en un estat plurinacional l'any 2028, coincidint amb el cinquantè aniversari de la Constitució. "El Estado de las Autonomías se está muriendo", diu. "Hay que constituir España como una nación de naciones". I amb aquesta frase, pronunciada amb la seguretat de qui creu haver descobert la pedra filosofal, Redondo obre un debat que, per a l'independentisme català, no és nou ni innocent: el debat sobre si un reconeixement formal de la plurinacionalitat canviaria alguna cosa.
La primera trampa del projecte “pluri” rau en una constatació que el mateix Redondo fa, potser sense adonar-se de la seva gravetat: la Constitució de 1978 ja reconeix les "nacionalitats". I és que la paraula ja hi és, en efecte (una “sinècdoque”, en diu ell). L'article 2 de la Constitució espanyola parla de "nacionalidades y regiones". I, tanmateix, cinquanta anys després, ningú no notaria la diferència si s'hagués suprimit aquell terme. Ha servit per a alguna cosa concreta? Ha generat cap dret exigible? Ha obert cap porta especial per als pobles que la Constitució anomena "nacionalitats"? O més aviat n’ha tancades, de portes, tant en termes de drets col·lectius com de drets individuals i fonamentals?
La resposta, dolorosament evident, és que el reconeixement nominal no ha aconseguit aclarir res. No ha aturat la invasió de competències, no ha garantit el finançament just, no ha permès celebrar cap consulta democràtica sobre el futur col·lectiu (ni tan sols en forma de nou Estatut: el vigent no està votat pel poble de Catalunya). I llavors cal fer-se la pregunta que Redondo eludeix sistemàticament: si el reconeixement ja hi és i no s'ha notat en res, per què caldria creure que un nou reconeixement, per molt que es parli de “nacions” en lloc de "nacionalitats", produiria efectes diferents?
Quan es parla d'estats plurinacionals, l'exemple que surt sempre a la conversa és el Regne Unit. I que la comparació il·lumina la distància sideral entre allò que el model britànic representa i allò que l'Espanya plurinacional de Redondo semblaria disposada a oferir. Al Regne Unit, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord no són simples comunitats autònomes amb un nom pintoresc i una llengua simpàtica. Tenen competències legislatives reals sobre matèries substancials, envien seleccions esportives nacionals pròpies a les competicions internacionals (Escòcia i Gal·les juguen als mundials de futbol amb la seva bandera i el seu himne, no com a delegacions) i, sobretot, el Regne Unit ha acceptat que la pregunta sobre la independència pugui ser formulada democràticament. El referèndum escocès de 2014 va ser possible perquè Londres el va acordar, el va regular i el va respectar. Que el resultat fos contrari a la independència no invalida el principi: els pobles que volen decidir el seu futur han de tenir l'instrument per fer-ho, sobretot si ja un 40% de la població mostra ganes de marxar.
Si el reconeixement ja hi és i no s'ha notat en res, per què caldria creure que un nou reconeixement, per molt que es parli de 'nacions' en lloc de 'nacionalitats', produiria efectes diferents?
Algú, llegint les declaracions de Redondo, pot imaginar un estat plurinacional espanyol que permeti una selecció catalana de futbol a la Copa del Món? O que pacti un referèndum d'autodeterminació si la societat catalana ho demana majoritàriament? Redondo ho respon ell mateix, sense ambigüitats: "No va a haber ningún referéndum de autodeterminación". I aquí rau la trampa central del projecte. Un estat plurinacional que reconeix les nacions, però els nega el dret a decidir no és un estat plurinacional de debò: és un estat uninacional i unineuronal, només que amb retòrica renovada.
El suposat reconeixement de les nacions dins d'un Estat ha d'anar acompanyat de mecanismes de sobirania compartida i, en darrer terme, del dret a la secessió si una nació ho decideix democràticament. Sense aquesta clàusula, el reconeixement és decoratiu. És com reconèixer que algú és propietari d'una casa, però negar-li les claus. Redondo, però, no parla de sobirania compartida. No parla de mecanismes bilaterals vinculants. No parla de finançament singular. No parla del dret a decidir. Parla d'una "nación de naciones" com qui parla d'un projecte estètic, d’un ampli ventall de cultures, d'un nou relat per a la mateixa realitat. És la plurinacionalitat de supermercat: un producte amb etiqueta nova i prou.
Suposem, per un moment, que Espanya fa el salt el 2028 i reforma la Constitució per reconèixer Catalunya, el País Basc i Galícia com a nacions. Suposem que el text és bonic, generós, ple de bona voluntat. La pregunta que hauríem de fer immediatament és: qui garanteix que aquest reconeixement no passarà el mateix que va passar amb el de 1978? El Tribunal Constitucional espanyol, quan ha hagut de decidir entre l'autogovern dels pobles i la unitat de l'estat, ha escollit sistemàticament la unitat. L'Estatut de Catalunya de 2006, aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Parlament espanyol i referendat pels catalans, va ser retallat per sentència del TC el 2010. I precisament el mot "nació" que el preàmbul de l'Estatut reconeixia va ser declarat sense valor jurídic. Si una sentència pot buidar de contingut una llei orgànica aprovada democràticament per totes les parts implicades, per quin motiu creiem que una reforma constitucional que volgués reconèixer la plurinacionalitat quedaria exempta de la mateixa dinàmica?
Una cosa li reconec a Iván Redondo: la idea té prou ganxo per poder enganyar prou gent, i així fer de nou president Pedro Sánchez. Que és l’únic del que es tracta, i l’única cosa per la qual eventualment serà contractat. No deixa de ser, tampoc, un senyal que el relat independentista ha penetrat prou en l'imaginari polític espanyol per obligar els seus oponents a fer ofertes desesperades. Però desesperades no vol dir creïbles ni acceptables, em temo. Per tant, senyor Redondo, deixi’ns anar el braç. I provin amb una altra cosa, perquè aquí ja hem après a distingir entre una porta que s'obre i una porta pintada a la paret.