Va, pregunti'm sobre el bombardeig de Mariúpol. ¿Aquell edifici que hem vist mig destruït era una maternitat o un centre militar ucraïnès amagat a dins? O les dues coses? Doncs miri, ni idea. Fa vint-i-quatre hores que intento saber-ho i quan trobo una informació que em confirma la versió A, de seguida trobo una versió B que me la desmenteix i m'assegura just el contrari. I amb proves. I experts en verificació a qui he preguntat, em diuen que estan igual.

La feina del periodista hauria de ser intentar explicar què passa i no hauria de consistir en prendre partit repetint el que li diuen. Però a les guerres del primer quart del segle XXI s'hi pot fer de tot menys, precisament, explicar què passa. I el que acabem narrant és el que els serveis de propaganda vestida d'informació del “nostre” bàndol ens diuen què passa, el que ens assenyalen o el frame on hi posen el focus perquè només vegem allò. A la guerra del Golf, els enviats especials que anaven a la frontera de l'Iraq veien passar els míssils per sobre dels seus caps i nosaltres a casa un videojoc. A la d'Ucraïna veiem refugiats a les fronteres de l'oest del país, però no hem vist un sol combat. No hem vist soldats russos morts. Perquè un periodista en una guerra és incòmode. Perquè pot desmuntar el relat. No estem veient “la guerra” sinó els seus efectes. A l'hospital que potser és un caserna militar (o no) també. I, a partir d'aquí, coneixem la versió oficial del bàndol que ens correspon. A l’Iu Forn que viu a Moscou no li arriba la informació que m'arriba a mi -el seu règim ja se n'ocupa-, per tant no pot contrastar què li diu la seva propaganda. I un servidor de vostè que intenta saber què passa, no se'n surt perquè tinc dues versions dels fets i les dues són probables.

Per exemple? Una de les dones que surt ferida en diverses de les imatges dels instants posteriors al bombardeig de Mariúpol és, segons la versió russa, una actriu i, per tant, tot és un muntatge. Però segons he pogut veure a les xarxes socials, aquesta persona que, sí que sembla ser, treballa de model i sí que estava embarassada. Per tant seria lògic que fos en una maternitat. Què em crec?

Plantejar-me que potser no tot és exactament com ens diuen és justificar l'atac rus i anar amb Putin? Bé, aquesta és l'altra. Dubtar de les versions oficials et converteix en un sospitós de connivència amb un dictador molt perillós i un sàtrapa que ha decidit una invasió no té cap justificació. Ara bé, tinc dret a qüestionar-me si tot el que em diuen que fa ho fa realment? Perquè crec que és positiu posar-ho tot en dubte (tot!) i intentar acostar-me el màxim possible a la veritat. Si és que la veritat existeix i si és que els prejudicis que tots tenim ens ho permeten.

La propaganda busca guanyar el relat, però sobretot crear odi entre els bàndols. Perquè la gent es mati encara més convençuda. És una de les coses que diu en Pep Guardiola en el vídeo que s'ha fet viral. L'odi que s'escampa ara entre russos i ucraïnesos durarà un parell de generacions. I no hi haurà res a fer. Mentre, aquí, que no som cap de les dues coses, aquesta invasió ens reprodueix els bàndols habituals des d'on s'escampa la intolerància. I amb la mateixa agror com s'afronta qualsevol qüestió que és aprofitada per polaritzar. Els meus i els altres. I, escolti, si vostè pensa diferent a mi és perquè vostè és un imbècil a sou de feixistes (ja se sap, els feixistes sempre ho són els altres), i a qui si el pillo li trencaré la cara. Per mentider i intolerant. I calli que vostè no té dret a dir res. Jo sí, esclar. Perquè jo tinc la veritat i, sobretot, la raó. I això em permet decidir qui pot parlar i qui no. Per això silencio als intolerants com vostè.