Això seria com un bufet lliure de la repressió i de la retallada dels drets civils i de les llibertats. Arriba l'Estat Fosc, que cada cop sé menys qui és exactament però que cada dia tinc més clar que existeix i que ha dissenyat una estratègia, es passeja per davant de l'exposició de possibles víctimes i diu: “Aniré agafant-ne a mesura que em vagin entrant pels ulls, però seguint un guió. I no tinc pressa, perquè puc usar la justícia i la llei com em sembli. I m'és igual què passi després perquè l'objectiu és escarmentar tota la ciutadania. És la immunitat de ramat aplicada a la por i al no t’hi fiquis que rebràs. I amb el toc màgic del que passi el que passi a mi no em passarà mai res perquè sóc tan invisible com intocable”.
I després de fer tombs per les safates plenes de col·lectius i professions, s'atura i exclama: “Guaita, ara em vindria de gust un raper que canti coses que em molesten”. I llavors, txatxatxaaan!, apareix una denúncia amiga, unes proves construïdes a mida, una instrucció encara més amiga i més a mida, una bona afinada i un judici on et pot sortir cara, però no sempre. I, passi el que passi, s'ha enviat un missatge a la societat en general: “Calleu que al final prendreu mal”.
I qui diu un raper diu un titellaire, un dibuixant, un manifestant, un activista social, el líder d'una associació cultural i de país... O vostè. O servidor de vostè. O la nostra tieta Rosa. O en Miquel, el campió de dòmino del barri. Qualsevol pot participar en aquesta loto on hi jugues sense saber que tens tots els números perquè et toqui, sense haver-ne comprat cap, i que sempre cau molt repartida. Com les hòsties que normalment acompanyen la cosa. I és així com ara aspira a premi el fotoperiodista d'El País Albert Garcia per uns fets succeïts el 18 d'octubre del 2019 durant una de les manifestacions contra la sentència de l’1-O.
La policia va detenir-lo acusat d'atemptat a l'autoritat per haver empès un agent i no haver fet cas dels requeriments de marxar de la zona. La realitat és que l'Albert estava fent la seva feina degudament acreditat, que a algun agent no li va agradar que fotografiés com apallissava manifestants i se li va posar davant impedint-li fer la seva feina, i quan ell li va recriminar la seva actitud, el policia va decidir fotre-li d'hòsties mentre li demanava la càmera. I, finalment, va detenir-lo. Ara la fiscalia li demana nou mesos de presó i 480 euros de multa. A l'Albert, per descomptat.
Però paral·lelament l'Albert també està acusat d'uns altres fets succeïts dues hores abans a la plaça Urquinaona. Segons la versió policial allà hauria “agafat violentament pel coll” un agent i l'hauria tirat a terra. Bé, si vostè conegués l'Albert sabria que entre l'equip, el casc i la seva constitució, és molt difícil que anés fent claus de judo a un armari que, a més, va vestit de gladiador i si porta una cosa protegida és el cap i, per tant, el coll. Aquest conte que no superen ni els germans Grimm en col·laboració amb Hans Christian Andersen, tots ells havent-se begut tres ampolles d'absenta a morro, ja va ser arxivat per l'Audiència de BCN. Bàsicament perquè l'Albert no era allà.
Però va, suposem que sí, que l'Albert menteix i que és la paraula dels uns contra la seva. El problema és que hi ha testimonis. ¿Repassem què van piular llavors Anna Punsí de la Cadena SER, Bernat Vilaró de l’ACN i Júlia Regué d'El Periódico, i com Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio, va queixar-se de l'agressió al redactor Arnau Maymó, que només en va ser una de les que van succeir aquella nit?
Insisteixo, pot ser que al final no passi res, però és que això tant se'ls en fot i seria la propina. L'objectiu, insisteixo, és enviar un missatge. Si et manifestes, informes, cantes, penses o opines, corres el risc d'acabar a la presó. O, amb sort, trepitjar els jutjats, perdre algun matí, pagar-te un advocat i un procurador i, això segur, rebre unes quantes hòsties. És la bonica democràcia que ens està quedant.