Ah, el destí... Quines casualitats més boniques que ens regala... M'acompanya a un altre mes de juny? En aquest cas de l'any 2015.

Feia molt de temps que Convergència i Unió s'amenaçaven mútuament amb trencar la unió de conveniència que en deien amor però només era sexe. Concretament polític. I després de molts anys de que si penja tu, no penja tu, no tu... al final vam arribar al 14 de juny d'ara fa (només) quatre anys. Aquell dia Unió va celebrar un referèndum intern per decidir si es feien indepes o no, cosa que ja eren oficialment els de Convergència.

A la pregunta de la consulta en van dir així, "pregunta", com en podrien haver dit “dia sense pa”, a causa de la llargària. Era aquesta:

Pregunta Unió

Diuen que hi ha votants que encara avui estan llegint-se-la a veure si aconsegueixen trobar-li l'aire. En general.

La qüestió: això va ser un diumenge i el dimecres següent (o sigui, el dia 17, tal dia com avui) Unió va fer sortir del Govern els seus tres consellers (Joana Ortega, Ramon Espadaler i Josep Maria Pelegrí), però dient que això no suposava cap trencament de la federació entre els dos partits i que garantien l'estabilitat del govern. Aquesta situació al món de la parella es coneix com un “baixo un momentet a comprar cent grams de mortadel·la d'olives” i consisteix en desaparèixer per sempre més.

La resposta de Convergència va venir de part d'en Josep Rull, secretari general del partit, que a la seu del carrer Còrsega de BCN va oficiar un enterrament de tercera que pot resumir-se amb la frase: “El projecte polític de la federació de CiU s'ha acabat”. La incineració va córrer a càrrec del llavors president Artur Mas en una sessió de control celebrada l'endemà al Parlament.

I així va desaparèixer aquella coalició-federació amb una permanent mala salut de ferro que va aguantar gràcies al superglue polític que tot ho uneix i que formen dues paraules: po i der. I de tot això només en fa quatre anys. Des de llavors han passat tantes coses (i tan grosses) però tantes (i tan ràpidament) que quan encara no hem estat capaços d'assimilar allò, és justament quan avui ens truca a la porta l'artefacte que intentaria ressuscitar l'esperit d'aquella històrica Unió que poc després de tot això va morir en un raconet i en silenci. Com va morir també Convergència, un moviment que ha acabat esclatant en diversos bocins (el conegut com el món “postcon”, concepte que ve de la fusió de post i de convergents).

I com que roda el món i torna al Born (o a Camprodon), aquest intent de crear una Unió 2.0 és fruit d'una altra desunió d'aquest matí mateix, quan Ciutadans li ha dit a Manuel Valls “Devuélveme el rosario de mi madre y quédate con tus tres concejales en BCN”.

I Valls encantat de la vida perquè ha usat els taronges com a trampolí i els deixa amb dos regidors menys que els aconseguits fa quatre anys. A partir d'aquí comença una aventura que serà molt interessant de seguir i que consisteix a saber si les elits a les quals Valls els passava el plateret a la campanya de les municipals ara l'acompanyaran en aquesta aventura. Jo m'hi jugo un pèsol que sí. I em jugo un altre pèsol que els patrons de Ciutadans han propiciat aquest moviment.

Si no, per què han marxat a Madrit (concepte) Inés Arrimadas, Fernando de Páramo i José María Espejo-Saavedra? Doncs per deixar espai a Valls i la seva gent.

Un cop van adonar-se que la centralitat i la moderació no vindrien de Nou Barris sinó de Sarrià i que Ciutadans havia tocat sostre perquè tenia massa imatge de partit anticatalà de classe “popular”, va posar-se en marxa el pla Valls, bellesa en set dies. Valls és antiindepe, unionista, republicà-monàrquic, elegant i menja xurros amb xocolata al carrer Petritxol (cosa molt cool i aventurera per la burgesia local que va tenir els besavis vivint en aquell carrer, just fins que van caure les muralles de la ciutat). Als salons del Club de Polo, el tennis Barcelona i l’Ecuestre Valls és un dels seus. No com els de Ciutadans, uns nouvinguts que no fa gaire encara vestien americanes i vestits jaqueta del Zara.

Veurem si "l'espai Unió" encara existeix, si Valls és capaç de recuperar-lo i a qui li pren els vots. I veurem si la maniobra es quedarà aquí o només serà la prova per acabar a Madrit (novament concepte).

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat