¿Impedir expressar certes idees en una determinada plataforma de música per streaming és censura o hi ha idees “perilloses” per a la vida de les persones que cal evitar que puguin ser transmeses? ¿Quan 300 científics avisen que hi ha un senyor que es diu Joe Rogan que penja a Spotify podcats antivacunes i conspiranoics que danyen la confiança en la investigació mèdica -a banda de ser mentides basades en superxeries-, cal prendre alguna mesura o s'han de permetre?

Sí, una resposta pot ser que amb la quantitat de mentides i manipulacions que apareixen cada dia als mitjans i que són creades per ser consumides com a tals, per què unes han de poder ser manifestades i les altres no? On hi posem la línia i, sobretot, això qui ho decideix? Bé, potser un dels límits seria quan aquestes falsedats afecten directament la vida i la salut del conjunt de la societat. Sobre qui ho decideix, en aquest cas és el canal de transmissió, que és una empresa privada prou grandeta com per decidir què fa.

I aquí és quan un músic com Neil Young va i exerceix el seu dret a no ser en un lloc on no t'hi sents a gust i anuncia que se'n va d’Spotify. De moment només l'ha seguit Joni Mitchell, una cosa que em sorprèn perquè esperava moltes més reaccions. La de Miguel Bosé no, precisament. Ni tampoc la d’Eric Clapton, que sembla ser que també transita pel cantó fosc. Però la d'alguns altres, sí. De moment la decisió no ha provocat cap reacció de la plataforma de música per streaming però, què passarà si continuen marxant músics? Bé, depenent de quins siguin, els serà suportable. En tot cas al final segur que la cosa tindrà a veure amb la butxaca i no amb els ideals o la veritat. Perquè la veritat es defensa a partir de la quantitat de clients que perds. Passa com amb les polèmiques que hi ha en aquells programes de TV escombraria que van centrifugant sense cap problema merda i més merda fins que es passen amb la dosi i provoquen la fugida dels anunciants. Per molta audiència que generin, sense ingressos no hi ha negoci. I sense negoci, adéu programa. Sense publicitat o en el cas que ens ocupa sense continguts i sense clients, llavors sí que s’ha acabat el bròquil de veritat.

I també té a veure amb el negoci de la imatge de marca, que no és directament econòmic però al món del políticament correcte i de la reputació per sobre de tot afecta al valor de les companyies. Una multinacional de lleure, de consum amable i familiar i que vol ser intergeneracional, què prefereix? Que l'associïn amb el negacionisme o que el combat? Si difondre idees antivacunes afecta la seva reputació i, per tant, això perjudica la seva imatge, que és una cosa que també val diners, què farà? I després caldrà veure, també i sobretot, com influeix tot això en l'operació Barça.

El club blaugrana està a punt de tancar, diuen, un acord de patrocini amb la plataforma sueca de 65 milions d'euros anuals per dur el seu nom a la samarreta i, potser, també per posar el seu nom al camp, que podria passar a anomenar-se Camp Nou Spotify. Si la polèmica va a més, el Barça està disposat a lluir una marca que la gent relaciona amb el negacionisme? Per molt que li paguin, passejaran un nom amb un prestigi que ara mateix és molt millorable i que pot anar a pitjor?

¿Què prefereix Spotify, donar veu a un negacionista que, sí, li aporta moltes visites dels seus seguidors, que són un públic molt fidel i molt militant, o perdre músics que li proporcionen el contingut i clients que són allà per sentir música i que no entenen que hi pinten allà podcasts apocalíptics? Depenent de la resposta, potser som davant de la fi d’Spotify.