La gent de Al Rojo Vivo (La Sexta) em van trucar ahir per anar avui al programa especial que feien des de BCN. I vaig acceptar. Per què? Perquè és un programa on deixen parlar, perquè no hi ha trolls dedicats a destrossar qualsevol intent que allò sigui un debat de diferents idees i no una lluita als fems i perquè Cristina Pardo em mereix un gran respecte professional.

M'estic justificant? No, explico els motius pels quals vaig prendre una decisió de la qual em podria haver penedit, que no és el cas.

Total, que a un quart de cinc, net i polit i amb les meves millors gales, m'he presentat a la Fundació Tàpies de BCN. L'edifici sencer estava pres per la cadena. Al tercer pis, redacció, maquillatge, vestuari per als presentadors i càtering. El plató, situat al segon pis, era un espai petit, però no sé com hi han ficat 7 càmeres, la taula, els equips i un set addicional format per una tauleta i dues cadires per fer-hi entrevistes.

Quan hi he accedit entrevistaven l’exministre Margallo per telèfon. D'entre altres coses ha dit que no pot ser que els indepes tinguin relat i l'Estat no. Des de la seva òptica, té tota la raó, però la reflexió era un calbot a la seva gran enemiga, Soraya Sàenz de Santamaría, la dona que el va fer fora del consell de ministres i de la qual parlaré més endavant. No se’n vagi encara.

Vostè, des de casa, no ho veu, però allò és un vodevil. La gent entra i surt, surt i entra. Ara arriba no-sé-qui i marxa no-sé-qui-altre. I ara tu seus aquí, i ara tu seus allà. I ara et canvien el micro de banda perquè ara seus a la dreta, i ara te'l tornen a canviar perquè ara seus a l'esquerra. I mentre estàs xerrant, a la presentadora li passen ordres per l'orellera, ella pregunta dubtes sobre el que li diuen i tu estàs parlant sol. Una simpàtica manera de tenir raó.

Al davant, a sota de les càmeres centrals, tres monitors. En l'un, el programa que estàvem fent. A sota, més petitet, el Canal 24 horas de TVE i a la dreta el monitor més gran estava sintonitzat a TV3.

Total, que a les 16.45 he ocupat el lloc que ha deixat lliure en Ferran Monegal (ah, alerta... iridiscent). Instants després ha arribat el mestre Josep Cuní i a mi m'han canviat de lloc. He anat a petar a dos convidats d'en Jordi Casas, ex-home fort d'Unió a Madrid.  

Les pauses publicitàries són de 12 minuts i la majoria de la gent baixa al carrer a fumar. De sobte han desaparegut convidats i han aparegut la diputada del PP al Parlament Esperanza García i en Juan Soto Ivars, un murcià que viu aquí des de fa un cert temps i que escriu coses interessants a elconfidencial, no sempre seguint la línia editorial del mitjà. Però quan semblava que entraven al set, qui ha entrat a través d'una connexió exterior ha estat l'alcaldessa de Badalona, Dolors Sabater. Mentrestant, per allà ha aparegut una altra alcaldessa, la de l'Hospitalet, Núria Marín. I per allà al fons, també hi ha aparegut en Josep Ramoneda, que ha estat a punt d'entrar també a plató, però al final ell s'ha quedat a fora i han entrat García i Soto. En una pausa publicitària, s'ha generat una tertúlia entre els no fumadors i una persona de les presents ha explicat que la seva parella no és gens indepe, que és pròxima als comuns, que ahir va dir que no aniria a votar i que avui ha fet cua per poder-ho aconseguir.

La meva humil participació ha finalitzat a les 18.50, en plena entrevista a Marín. Això m’ha permès xerrar amb uns quants dels convidats que ja escalfaven a la banda per entrar. D'entre altres, Xavier Sardà, el politòleg Lluís Orriols, en Pere Russinyol i en Joan Herrera. Coincidència total en l'anàlisi: el que ha fet avui el govern de Rajoy ha estat un error tan monumental com incomprensible. I qui ho pagarà no serà ell, sinó Soraya Saénz de Santamaría, a qui li queden cinc minuts al convent per la seva nefasta gestió, que ha desembocat en la vergonya i indignitat d'avui. Volia guanyar per 10 a 0 i aviat serà un record llunyà.

Quan he anat cap a l'escala per pujar al pis superior, he vist Javier Nart que aprofitava l'espera per llegir un llibre. Fixi's. No he vist quin era.

A mig replà m'he creuat amb Antonio García Ferreras, més conegut com “en Ferreras”, que baixava a fer el seu programa. Ha lloat la meva samarreta on hi havia dibuixat un “Piolín”... però m'ha dit que ell és més del Dimoni de Tasmània:

 

 

I des de llavors, hi dono voltes a veure què ha volgut dir exactament. 

Ah, per cert, la truita de patata era tan terrible com és habitualment. La prova n'és que normalment és el primer que vola dels càterings i avui hi era tota.