De moment és la pregunta de l'any. I ja som al juny. I és tan sensacional que passa com amb aquells atletes de les curses en pista de 200 i 400 que surten tan fort que a la primera corba ja veus que quan recuperin la compensació del seu carril els trauran 10 metres a tots els rivals.

Roda de premsa de la selecció espanyola de futbol. Fa dies que el periodisme de boina a rosca, fària sucada en una copa de 103 i ungla del dit petit de la mà més llarga per poder treure's la cera de l'orella amb facilitat, treu foc pels queixals. El seleccionador, Luis Enrique, no ha convocat cap jugador del Reial Madrid per jugar l’Eurocopa! ANATEMA! Ni tan sols Sergio Ramos! I justament apareix al faristol Aymeric Laporte, actual jugador del Manchester City. Després li explicaré la seva història, perquè és la clau per entendre els motius pels quals li fan una pregunta que no li havien fet mai a cap altre jugador nacionalitzat. De cap esport. Total, que arriba el gran moment: “¿Tu te sientes plenamente español para poder defender un escudo, una nación, una bandera, un himno?”. Resposta del futbolista: “Uf, vaya pregunta, ¿no? Voy a intentar contestarla de la mejor manera posible...".

Però el millor és el to de la pregunta, de retret, de “¿pero tú, chaval, de qué vas?. I la gestualitat:

Laporte va néixer a Agen, a l'Aquitània —a mig camí entre Tolosa i Bordeus— i va obtenir la nacionalitat espanyola el passat 12 de maig, a punt de complir els 27 anys. Però la possibilitat de deixar de ser francès va començar a plantejar-se quan de molt jove els seus pares van anar a viure a Baiona, a Iparralde, i ell va fitxar per l’Athletic. Han estat anys de diversos estira-i-arronsa amb França. Que si jugo amb ells, que si no, que si una miqueta. Fins que el seleccionador francès, Deschamps, ho va deixar córrer. Posteriorment tots dos s’han acusat de mentir i la seva relació ha acabat pel pedregar.

I aquí hi entra Luis Enrique, que veia com Ramos no estava fi i necessitava un recanvi. I va creure que era Laporte. I van moure la maquinària per nacionalitzar-lo, que no funciona ben bé igual que quan es tracta de persones que arriben en pastera o salten la tanca de Ceuta. Diguem que en el seu cas va anar ràpid, sense problemes i sense traves. Però la premsa de què abans li parlava culpa Laporte de l'absència de Ramos, el jugador que exemplifica “la furia española”, un concepte que curiosament va crear un independentista basc que l'any 1922 va haver de marxar a l’exili francès per evitar patir les conseqüències d’haver cridat “Mori Espanya” en un míting. Era José María Belausteguigoitia, jugador de l’Athletic i conegut com “Belauste”. L'any 1920, en un partit contra Suècia, va pronunciar la històrica frase “A mí, el pelotón, Sabino, que los arrollo”. Sabino era un company d'equip que estava a punt de llançar una falta en un partit que estava sent molt violent. En Sabino li va passar la pilota i Belauste, la pilota i el porter i tres jugadors de camp suecs van acabar dins de la porteria.

Però la gran ensenyança d'aquesta nova història de política i futbol és que torna a ser la mateixa plantilla de sempre. Es tracta de posar en dubte la manera de ser espanyol dels que volen ser espanyols a la seva manera. Triar com volen sentir-se és percebut com un atac als privilegis i a l'estatus de Madrit (més concepte que mai). És que no és ni nacionalisme, són els interessos particulars. Laporte no un enemic per ser qui és ni pel que ha fet, sinó perquè li ha pres el lloc a un dels que ells consideren que és dels seus. I molt dels seus. No suporten que algú intenti ser o fer les coses diferents de com ells diuen que ha de fer-se o de ser. Aquest és el problema amb Espanya fa 300 anys. I ens hi podem jugar una truita de pèsols (que diria el mestre Puyal) que el següent d'afegir-se a la llista negra serà Luís Enrique, “ese que es medio catalán” i qui els ha pres el seu símbol.