Aquella matinada de fa 45 anys va ser llarga. TVE, l'única televisió existent llavors, no va tancar a l'hora habitual, que era cap a les 12, i va passar “Objetivo Birmania” (llavors la TV tenia com un toc de queda i cada nit s'acabava la programació amb la “despedida y cierre” i no tornaven a engegar fins l’endemà a tres quarts de dues del migdia). Pel matí ens vam llevar i a Ràdio Peninsular, l'emissora que llavors sentíem a casa, hi sonava música clàssica. A classe ens van dir que ens donaven 3 dies de festa i vam fotre el camp tan ràpid que si un minut més tard hagués caigut l’edifici, no hi hauria quedat atrapat ningú. A les 10 del matí, tothom estava pendent de la petita pantalla en blanc i negre i antena de banyes per veure Arias Navarro dient les famoses paraules de “Españoles, Franco ha muerto”, mentre li queia un moc d'emoció.

El franquisme havia durat 40 anys, cinc menys dels que han passat de la mort del dictador fins avui. I la pregunta és obvia: Realment Franco va morir el 20 de novembre del 1975 o continua viu? I la resposta cau pel seu propi pes. Només cal mirar els escons del Congrés dels Diputats per veure-hi com hi seuen desenes de franquistes confessos ocupant els mateixos seients que van ocupar en el seu moment els “Procuradores en Cortes” del règim feixista. Però és que al seu costat n'hi ha desenes més que sense declarar-se franquistes, encara avui no condemnen el franquisme. I si tots ells (i totes elles) són allà és perquè els voten centenars de milers de ciutadans (i de ciutadanes) als que el franquisme encara avui els sembla una idea perfecta. Conclusió: el franquisme sociològic està més viu que mai.

Si vol veure'l en persona, avui a TV1, la mateixa cadena del “Objetivo Birmania” ens l'ha mostrat del dret i del revés:

Veient aquestes imatges, queda clar que el secret perquè una dictadura com la franquista continuï viva és que va guanyar la guerra. Si haguessin perdut, els feixistes haurien desaparegut del poder, no haurien pogut robar i saquejar els béns dels perdedors, no serien rics, no tindrien poder i no haguessin ocupat els llocs claus de l'Estat. I els seus fills i néts, que encara es passegen pel món amb la fatxenderia dels guanyadors, no ocuparien ara els llocs que van ocupar els seus pares. Per les venes de les institucions espanyoles hi corre sang franquista. I això ja no té remei.

I com que la història té cops boníssims, és interessant recordar la diferència entre guanyar i perdre justament el dia en que fa 75 anys que van començar els judicis de Nuremberg​. Doncs bé, mentre les democràcies celebren les noces de platí de quan la justícia internacional va passar comptes amb el nazisme, aquesta setmana a Espanya van començar la celebració del 20N amb destacats líders polítics a la tribuna d'oradors del Congrés dels Diputats demostrant fins on arriba la seva pobresa humana i intel·lectual. Per intentar trencar la coalició PSOE-Podemos, van treure a passejar ETA. Sí, sí, la banda terrorista que va assassinar per últim cop fa deu anys i mig, que en fa nou de l'anunci de la seva dissolució definitiva i dos i mig que va autodisoldre’s.

Sap què passa?, que el neofranquisme no sap viure sense ETA. No saben estar-se’n d'usar-la per pervertir el debat polític. La necessiten per sobreviure argumentalment. La paradoxa és que els que remouen aquest passat són els mateixos que diuen que millor deixar estar els crims del franquisme perquè fer-ho és obrir ferides. Esclar, les víctimes del franquisme no tenen cap dret perquè van perdre. I ho defensen uns que es reconeixen tan creients que no deixen Déu pels altres. Una manera de creure tan estranya que administra el perdó segons per qui sigui. Sobretot si és per a ells. I pels seus.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat