A mitjans dels anys cinquanta del segle passat. Josep Tarradellas és elegit president de la Generalitat i s'instal·la a Saint-Martin-le-Beau, al centre de França. En aquell moment, la Generalitat era ell. I pari vostè de comptar. Per no haver-hi no hi havia en tot Catalunya ni un trist edifici que simbolitzés la institució. I aquell president a l'exili, triat per un Parlament també a l'exili, sabia què passava al país pel que li explicava la poquíssima gent que l'anava a veure. O sigui, res.
Any 2017. El president de la Generalitat i part del seu govern són a Brussel·les acusats de colpistes, sediciosos violents i d'organització criminal. L'altra meitat del Govern, inclòs el vicepresident, és a la presó, juntament amb els líders de les dues entitats de la societat civil que han organitzat les principals mobilitzacions dels últims anys al país.
A diferència de fa 60 anys, la institució existeix, però està intervinguda pels senyors 155, que es fan traduir tots els papers a l'espanyol per poder entendre'ls. També a diferència de llavors, el president sap perfectament com està Catalunya perquè està connectat permanentment a la realitat del país. Sap el que es publica i el que emeten les televisions. Però Catalunya no sap com està el president. Aquest divendres, un equip d'El Nacional va anar a Brussel·les per entrevistar-lo. I la impressió després de compartir un parell d'hores amb ell és que de moral està com sempre, però està molt emprenyat. Sobretot amb les mentides que ell afirma que es publiquen. Però abans de desenvolupar aquest estat d'ànim, potser vostè vol saber com funciona el tema de la seguretat del president. Bé, doncs per prudència i per no complicar excessivament les coses al govern belga, no puc donar-li gaires detalls. Senzillament li diré que l'entorn de Carles Puigdemont li està molt agraït per la seva col·laboració.
I, com és vida allà? Doncs, com que per seguretat i per discreció no es poden oferir gaires detalls, la millor resposta és un exemple quotidià. Fa uns quants dies alguns dels consellers anaven en un taxi a una de les nombroses reunions i trobades diàries. El taxista va identificar que parlaven català entre ells i els va preguntar: “Com acabarà això? Els extradiran?”. “No ho sabem —li van respondre— però tu podràs dir que ens has dut”. L'home va somriure, va abaixar el cap i va dir: “Carai, quin honor”. Perquè a Bèlgica, estiguin o no d'acord amb la independència, en general no entenen com s'ha arribat a aquesta situació, senzillament per voler que la gent votés. Ni els taxistes, ni la gent, ni els periodistes de mitjans de tot el món entenen com un govern pot ser condemnat a 30 anys de presó per posar unes urnes. Insisteixo, independentment que vulguin o no una Espanya unida, federal, confederal o semipensionista.
Per la resta, ara al carrer tot és més tranquil. Sobretot comparat amb els primers dies, quan els canals de TV espanyols realitzaven persecucions de consellers com si perseguissin la Pantoja per preguntar-li per la nova presumpta parella del seu fill. Un dels consellers em va comentar: “Els pitjors, per pesats, els de La Sexta”. Felicitats, Ferreras!
Total, que el president va convocar-nos en un discret i modest hotel més o menys cèntric, on després vam descobrir que hi va de tant en tant per atendre les nombroses entrevistes que li sol·liciten tota mena de mitjans internacionals. Mentre esperàvem que arribés, vam tenir temps per sortir a dinar (l'hotel té un bar on només serveixen cervesa de barril i cafès). Buscant un lloc per menjar alguna cosa, i influïts pel secretisme que ens havien inculcat, vam dedicar-nos a imaginar qui dels que ens creuàvem pel carrer era agent del CNI. Va guanyar un xicot que va demanar-me foc. A mi!!! Que faig cara d'haver deixat de fumar com a mínim fa 25 anys!!!
Abans que la Marta Lasalas comencés a fer-li l'entrevista, i a pesar de tenir una agenda molt ajustada, vam poder comentar breument la jugada. Va explicar-nos que molta gent el reconeix pel carrer. I no només catalans i espanyols. Aquell dia mateix, un senyor en un restaurant havia passat pel seu costat fent-li el senyal d’OK i marxant sense dir res més.
Quan va seure a l'espai que havien preparat feia estona entre el càmera Roberto Lázaro i el fotògraf Sergi Alcàzar, va veure l'escuma del micro d'El Nacional i va exclamar: "Carai tu, quin nivell!".
Vestia camisa de color blau clar, molt ben planxada, corbata grisa i americana blau fosc. Anava molt ben afaitat, tot i ser el migdia, i s'ha tallat el cabell. D'una forma una miqueta diferent. Instants després de començar l'entrevista va demanar un cafè. Ell, que és molt cafeter i un expert en el tema, no va acabar-se'l. Bèlgica, país de la xocolata i l'hospitalitat amb el govern català no és el país del cafè. Després de deixar el beuratge de color negre per impossible va optar per l'aigua. Els glops eren breus i el got tornava a la taula amb molta suavitat. Més que un aterratge era una carícia meticulosa. Algunes preguntes les va contestar amb un cert automatisme de qui ja les ha respost desenes de vegades els últims dies. Llavors mantenia el cap alt i la mirada frontal. Quan havia de pensar les respostes, abaixava lleugerament el cap mastegant les paraules.
Anímicament el president està bé. Se'l veu seré i conscient del moment que l'ha tocat viure. I l'afronta amb totes les conseqüències. No fa cara de cansat. Ni de resignat. No se'l nota abatut i manté la ironia. Parla amb la mateixa calma de sempre però, com ja li he explicat, està enfadat. Molt enfadat. És una emprenyada dolguda. Hi ha un parell de temes que quan en parla li surt una empipada i un enuig que són d'indignació. L'he entrevistat i he xerrat amb ell unes quantes vegades, ja quan era alcalde de Girona, i aquest és el cop que he vist més vehementment molest l'home tranquil. Sobretot parlant de dos temes: de les càrregues policials de l’1-O i quan nega rotundament que passés per Marsella abans d'arribar a Brussel·les, un tema que lliga amb les mentides que, segons ell, no paren de dir els mitjans de comunicació espanyols. En un moment donat, parlant d'aquesta qüestió, va fer una petita pausa, va apartar el micro a un pam d'ell per fer espai i va recolzar les mans a la taula. Com volent dir: “miri, ara li diré jo el que penso realment d'aquest tema”. I si vol saber què en pensa, no es perdi l'entrevista de la Lasalas.
La indignació per la violència és presidencial i ciutadana i la de l'episodi marsellès és personal i periodística. I m'aturo en el segon cas perquè és el que havia exterioritzat menys fins ara. Ell, com a periodista que s'estima la professió, està molt ofès per aquesta allau d'això que ara en diuen fake news i que tota la vida n'havíem dit mentides. No les suporta. I se li nota molt. El problema és que no explica la seva versió dels fets. I en aquest món de postveritat, on del que es tracta és de combatre la veritat creant el teu propi relat paral·lel, si tu denuncies que l'altre bàndol menteix, has d'oferir la teva versió perquè si no, el relat que queda és l'altre, per incompareixença del teu.
Quan dúiem uns dos quarts d'entrevista i va sortir el tema del dia després de les eleccions, va encreuar la cama dreta per sobre de l'esquerra i va girar lleugerament el cos també cap a la seva dreta, com si adoptés una postura més còmoda i relaxada. En general vaig notar que en el to general de les respostes s'accentuava una visió més periodística que política a l'hora d'analitzar les situacions.
Per darrere de l'espai on érem, i de cara a ell, de tant en tant hi passaven clients de l'hotel en direcció a uns ascensors i a una escala lateral. Tots miraven encuriosits qui era aquell senyor a qui li feien fotos i el gravaven en vídeo. Un d'ells, en veure qui era va fer cara d'“aquest senyor em sona”. Va aturar-se al meu costat i em va preguntar a cau d'orella i en anglès si era “Purdemont”. En confirmar-li, va pujar tres graons de l'escala, va girar-se i es va fer una selfie amb el president darrere seu a uns 6 metres. Vaig preguntar-li d'on era i em va dir que alemany i que el coneix perquè l'ha vist sovint als informatius del seu país.
Després d'una hora llarga de conversa, de fer-li algunes fotos més i de gravar-li quatre preguntes més personals, el president va marxar amb una certa pressa cap a una reunió que tenia “amb molta gent” i “a una hora en cotxe” d'on érem.
Abans d'empènyer la porta de sortida, es va girar, ens va mirar i va dir: “Cuideu-vos molt”. En aquell moment, el tímid sol que havia aparegut en alguns moments del dia havia deixat pas a una pluja persistent.
Hores després, a l'avió de tornada, i mentre un servidor ja ocupava el seient 18A, va passar un senyor pel passadís en direcció al seu lloc. Un senyor al qual no tinc el gust. Quan va arribar a la meva alçada, va mirar-me i, en català, em va dir: “Què tal el president?”. Jo, com dissimulant per allò que l'he comentat de la seguretat i la discreció, vaig respondre-li: “Quin president?”. “De president només n'hi ha un i és aquí”, va rematar en planxa.
Doncs sí, és el president que ara mateix no pot pujar ni en aquell avió ni en cap altre, sobre qui sobrevolen 30 anys de presó i que té la meitat dels consellers amb qui es reunia cada dimarts a Palau en una presó dels afores molt afores de Madrid. Per posar unes urnes.