Si avui vostè hagués estat de cos present al Parlament durant la votació dels pressupostos, hauria pensat que allò era una batalla campal sense treva.

En un bàndol els diputats (i diputades) de Junts pel Sí i la CUP, que entomaven el dictamen dels lletrats de la cambra sobre les conseqüències d'aprovar la famosa disposició addicional trentaunena. En un altre bàndol els diputats (i diputades) de Ciutadans, PSC i PP que demanaven, primer  la reunió urgent de la Mesa i després la de la Junta de Portaveus, per debatre el dictamen. I, finalment, els periodistes que havíem d'entendre el que passava per poder explicar-ho després i que s'entengués. I això és el que intentaré a continuació. A veure si me'n surto.

Dins dels pressupostos que avui s'havien d'aprovar gràcies als vots favorables de Junts pel Sí i de dos diputats de la CUP “prestats” (els altres 8 “cupaires” s'han abstingut) i amb el vot en contra de la resta de grups, hi havia la ja  famosa disposició addicional 31ena:  

Finalment aquesta disposició ha incorporat, amb el vot favorable de Junts pel Sí, un redactat de Catalunya Sí Que es Pot (CSQP) que assegura la legalitat estatutària i constitucional del referèndum, ja que demana que sigui acordat amb l'Estat. Però Junts Pel Sí també ha votat una esmena de la CUP consistent en treure part de la darrera frase de la famosa disposició addicional, cosa que la deixa fora de la legislació vigent i, per tant, de la doctrina que manté el Tribunal Constitucional:

Per tant, aquesta esmena diu coses que ignoren el que repetidament ha manifestat el TC i que ha implicat la presentació de querelles contra la presidenta del Parlament, els membres indepes de la Mesa i el membre de CSQP, Joan Josep Nuet (avui absent del ple per un viatge a l'estranger).

I això ens situa ja en la discusió del famós dictamen dels lletrats, conseqüència del no menys famós informe del Consell de Garanties Estatutàries (CGE). El CGE diu: “compte, senyors JxSí i CUP, si aproveu la vostra Disposició Addicional, incomplireu la doctrina del TC”. I el que han fet avui els lletrats del Parlament ha estat agafar el que diu el paper del CGE i avisar la Mesa del Parlament del que els passarà si feien el que finalment han fet.

A partir d'aquí ha vingut el posturisme de tots els grups per manifestar i, sobretot, perquè es veiés quin era el seu posicionament. I aquí ha estat quan PP, PSC i Ciutadans han intentat endarrerir la votació de les esmenes i del pressupost argumentant que calia que la Mesa es mirés el dictamen dels lletrats del Parlament. I a partir d'aquest moment ha començat una discussió sobre el reglament que ha derivat en la posterior demanda de que es reunís la junta de portaveus, cosa que ha rederivat en una altra discussió sobre si havia començat la votació o no, cosa que invalidava la possibilitat de reunir res ni ningú. La presidenta ha agafat una immensa raqueta de tennis, ha rebutjat tots els arguments de l'oposició per dilatar la votació, ha dit que la votació estava en marxa i els pressupostos s'han acabat votant i aprovant. Això sí, al moment en que han tocat les dues esmenes de la Disposició Addicional Trentaunena, ses senyories de Ciutadans i PP han aixecat els braços perquè quedés clar que no votaven. Ni sí, ni no, si abstenció, ni tot el contrari.  

Però, realment allò ha estat una batalla campal com podria semblar? A veure, sí, hi ha hagut vehemència. Sí, hi ha hagut moments de molt moviment de braços. Però tot era molt professional. Res personal. Tothom era molt conscient de quin era el paper que li tocava fer i el feia a la perfecció. L'aire era el de “un dia més a l'oficina”. Jo defenso A perquè em toca A i tu defenses B perquè et toca B. I avui sí que ens toca i ens toca el que ens toca. A tu i a mi. I ho fem. 

Total, que ja tenim pressupostos, que ja està venint una altra querella contra la Mesa del Parlament i que, a la mateixa hora en que a l'hemicicle de la Ciutadella hi passava tot això, coneixíem la sentència del Cas Homs. Bonica sentència on la justícia política ha decidit penes diferents per un mateix delicte, depenent de quin era el tribunal. I resulta que a Madrit (concepte) la cosa surt més barateta que allà on s'escridassa senyores que fumen. Interessant. Sobretot perquè sabent ja la primera sentència, el Suprem no només ha decidit no igualar la del TSJC, sinó anar a la baixa. Potser és que ells (i elles) també saben quin és el seu paper. O, precisament, el que passa és que alguns no saben quin és exactament el seu paper.