Catalunya era aquell país on al matí estaves a la dutxa i pensaves: “ara, després d'assecar-me, em posaré triple dosi de desodorant perquè mai se sap per on anirà el dia i, sobretot, com, on i quan acabarà. O si acabarà”. I, efectivament, a les 9 ja havíem proclamat una república i a partir d'aquí la jornada s'anava animant. Sort que el desodorant, menys a alguns sospitosos (i sospitoses) habituals, mai va abandonar-nos. En canvi ara Catalunya és aquell país on al matí ets a la dutxa i penses: “Amb que ens sorprendrà avui Madrit (concepte)? I si ho fa, que sigui més o menys aviat per poder gestionar el dia amb una certa calma”.

En una setmana Madrit (novament concepte) ens ha copiat això dels tribunals decidint la data de les eleccions, cosa que és molt lletja i deslleial perquè aquesta competència la teníem traspassada en exclusiva. Però en aquesta lluita per robar-nos la capacitat de capgirar-ho tot (i més), aquesta gent ha anat molt més enllà. Sense ni parpellejar, apunti-s'ho, en dos dies s'han petat un partit i han creat la figura de les ministres creades per espores. Memorable. I tot plegat per allò del canti a la font de Pedro Sánchez, en aquest cas anant al casino de la política murciana a jugar a la ruleta de la fortuna i sortint d'allà perdent a la ruleta russa. Que normalment és una pèrdua dolorosa. Bé, i funerària.

La política és un immens i fràgil castell de cartes. Sánchez i el seu ideòleg en cap, Ivan Redondo, s'havien afeccionat a anar traient cartes i allò no només els aguantava dret sinó que sempre en sortien beneficiats. Fins que el PP de Múrcia va treure la cartera i va dir: “Quant diu que valen tres diputats de Ciutadans? Ah, només tres conselleries? Doncs posi-me’n quatre, pago io”. I la jugada de moment acaba amb 1/ la desaparició virtual d'un partit que fa dos telenotícies hauria pogut tenir la presidència del Gobierno i que va guanyar les eleccions catalanes, 2/ la convocatòria electoral a Madrid amb Isabel Díaz Ayuso -a qui els iniciats ja anomenen IDA- construint i dominant el relat i amb un PSOE desaparegut i 3/ Pablo Iglesias, l'home del 15M fet política, deixant el Gobierno un 15M sense avisar i per presentar-se com a candidat de “l'esquerra transformadora”.

Del punt 1 només afegir que Espanya ara és aquell lloc on la tercera formació política de l'estat de la nit al dia desapareix del mapa per les conseqüències derivades d'intentar un canvi a la presidència de Múrcia, que és una cosa SEN-SA-CI-O-NAL! Del 2 comentar que Ángel Gabilondo no té res a fer en aquest nou escenari i ves que no se’l petin com a candidat socialista. I en el 3 és on avui hi ha el tall. I un pa de cinc quilos per sucar.

Un vicepresident plega i és ell qui anomena la seva successora i a la successora de la successora. ES-PEC-TA-CU-LAR! I mentre, Sánchez a París. I el vice, que se'n va a fer de candidat a unes eleccions on les enquestes convertien el seu partit en extraparlamentari, va i li diu al seu més gran enemic de l'ànima, Iñigo Errejón -àlies “me pilla lejos”, que s'uneixin. Sí, però donant a entendre que l'artefacte el pilotarà ell. Està molt bé, però hi ha un petit detallet: actualment el partit d’Errejón té 20 diputats aconseguits amb 471.538 vots i el d’Iglesias en té 7 amb 179.046 i amb el 5,56% dels vots. I li recordo que a Madrid entres amb el 5%. O sigui, que fa dos anys ja els va anar fregant el pal.

En definitiva, la política catalana ha perdut l'exclusiva de trinxar partits i candidats i dinamitar situacions. Madrit (concepte) ens ha pres també això. I no hi ha dret!