En un món on és notícia el que els mitjans repetim cada dia una vegada i una altra i on el que no publiquem no existeix, les negociacions per formar govern han estat notícia, sí, però no gaire. Diguem que ha estat una noticieta més. La que anava entre la nova sèrie que s'estrena a Netflix i l'últim debat sobre Rociito. I sap per què? Perquè teníem una notícia de veritat per entretenir als nostres clients: la pandèmia. Sense virus, cada dia un munt de periodistes ociosos hauríem estat amunt i avall perseguint negociadors a veure què. Però no. Ara estem molt ocupats amb una notícia de veritat i no ens ha fet falta inventar-nos res per tenir tall de primera qualitat per donar-li gust al brou.

La política catalana ja no ven. En canvi la de Madrid sí. Perquè realment allò no era política sinó espectacle. I no hi ha res més poc lluït visualment que senyores i senyores negociant. Sobretot si ho comparem amb un circ on hi actua el pallasso que explicava acudits d’Arévalo i l'home que ho tenia tot doble. Ens hem convertit en el comodí del públic d'un concurs tronat on sempre hi concursen els mateixos contestant sempre igual la mateixa pregunta de sempre.

I mentre les negociacions no existien (perquè no en parlàvem gaire), els mitjans catalans hem estat una setmana triturant el cervell dels nostres clients amb la final de la campions de futbol femenina entre el Barça i el Chelsea. I hem creat una bombolla que ha permès una cosa absolutament inaudita no fa pas gaire consistent en que un partit de futbol jugat per dones tingués 778 mil espectadors de mitjana, un 28,4% de share i que fins a un milió sis-cents setanta mil espectadors (i espectadores) catalanes es connectessin en algun moment amb la transmissió.  

I no, abans que l'Associació Mundial d'Ofesos i Ofeses Per Qualsevol Cosa (AMOOPQC) diguin que estic criticant que es parlés a bastament d'aquest partit, que això hagi beneficiat el ressò que ha tingut i que avui moltes nenes es plantegin jugar a futbol, doncs no, no estic dient això. El que intento explicar és que les coses són o no són depenent de si els mitjans hi posem el focus. Les notícies són com l'aigua, l'espai que no ocupa una, l'ocupa una altra. I fa dos anys l'anterior final que va jugar el Barça no va tenir el mateix ressò perquè els mitjans no ens hi vam abocar.

Quan els bars encara estaven mig tancats, es va fer viral una piulada de l'actor Pep Cruz. Es queixava que havia anat a comprar a un supermercat, va tenir una urgència fisiològica, no tenia cap establiment públic on anar, va demanar poder usar el seu lavabo i li van dir que no. Això va destapar el problema dels milers de persones que transiten cada dia pel carrer i pel transport públic i, amb els bars tancats, no tenien on anar a evacuar urgències. I, de sobte, els mitjans vam parlar d'aquesta realitat que hi era però que ningú havia manifestat. I el problema inexistent, va passar a existir.

El mateix va succeir amb dues mares queixant-se a twitter de la soledat amb que van haver d'afrontar els problemes mentals de dues filles de 13 anys. L'una amb anorèxia i l'altra amb diversos intents de suïcidi. L'administració no preveu que a aquestes edats passin aquestes coses i resulta que passen. Cada cop més. Però com que no surten als mitjans, no existeixen. Com les reunions per formar Govern o les dones d'un equip català jugant fa dos anys una final de Champions de futbol.

Estaria bé que el nou govern fes alguna cosa per afrontar les malalties mentals dels més joves, la pandèmia que vindrà després de l'actual i que no existeix perquè els mitjans parlem d'altres coses. Les que interessen realment a la gent i ens donen clics.