Ahir al migdia vaig veure aquesta piulada:
De seguida vaig preguntar-me retòricament a mi mateix: “Aquesta Nausícaa és la de la TV de Girona, amb la que vam treballar junts durant una temporada? No pot ser. Si és una noia jove, activa, sana... Impossible que el virus l'hagi atacat a ella”. Però sí, era ella. De seguida la vaig trucar per saber com estava i que m'expliqués què havia passat.
Tot va començar l’1 d'abril amb mal de cap i febre. Mai va estar greu ni va arribar a estar ingressada, però va acabar agafant la baixa durant dos mesos perquè per culpa del malestar li era impossible fins i tot teletreballar. A principis de juny, tot i no trobar-se encara gaire bé, va decidir reincorporar-se a la feina perquè ho necessitava psicològicament. Des de llavors va trampejant com pot, amb dies de tot, i en aquesta situació indefinida de no estar greu però tampoc estar curada, de no saber què passarà amb la seva salut ni quan.
Mentre m'ho explicava vaig entendre que el seu era un exemple perfecte per recordar unes quantes coses a tots aquells (i totes aquelles) que van pel món dient que la COVID és un invent, pels que el neguen, pels que diuen que és una malaltia de vells o pels que no volen posar-se la mascareta “perquè no està passant res”. Per tant, vull compartir amb vostè les reflexions personals que m'ha enviat la Nausícaa per escrit. El relat d'una noia de 24 anys sense cap patologia i amb una cara de salut total, que feia una vida normal com vostè està fent ara la seva i jo la meva, i que un dia es va llevar amb un virus que la va convertir en un dels centenars dels anomenats ‘casos persistents’. Des de fa cinc mesos.
“És indescriptible l'angoixa de veure passar les setmanes mentre, lluny de millorar, empitjores. Ets conscient que no se sap res d'allò que tens i a més no entens per què tu t'hi has encallat. Saber a la quarta o cinquena setmana que hi havia més persones en la mateixa situació va ser tranquil·litzant. A més s'estaven organitzant per reclamar atenció als nostres casos i per fer córrer la veu que existíem. Perquè ningú més visqués l'angoixa de sentir-se un cas únic.
Com els nostres símptomes són 'lleus', no som casos prioritaris. I és lògic. Durant el pic de la pandèmia s'entenia que se'ns deixés en un segon pla. De fet, inicialment es desconeixia l'existència dels casos amb simptomatologia persistent. Malgrat que entenc això, també crec que s'han comès errors a l'hora d'atendre'ns. La falta de respostes no justifica la falta d'empatia amb què molts ens hem trobat. En el meu cas, la meva doctora sempre va restar importància al que em passava. Des que em va signar l'alta, no m'ha trucat ni un cop per fer-me el seguiment.
Els símptomes que he tingut han estat molts i canviants. Sobre un malestar de base, que se suma a què tens el cos fet pols, cada dia apareixien símptomes diferents. Cremors i mal al pit, mal de coll, de cap, als ronyons, a l'esquena, erupcions a la pell i un llarg etcètera que apareixien i desapareixien sense patró. A la quarta setmana em van fer una placa per descartar danys pulmonars. Que llarga se'm va fer l'espera fins que em van dir que podia tornar a casa!!
Però quan milloraves una mica, venia la recaiguda. A tots ens passava el mateix. Després em va començar a caure el cabell. Òbviament em va preocupar. Era molt bèstia i constant. Però em va enganxar en un moment en què em trobava tan malament, que tampoc li vaig donar la importància que li hagués donat en altres circumstàncies. Em vaig fer a la idea que potser m'hauria de rapar, 'i que tot sigui això!', pensava. Al final em van aguantar quatre pèls i, entre mocadors i el volum del mateix cabell, he anat tirant fins que ara per fi em creix “normal”.
Mai m'han trobat res estrany en cap analítica. No se sap què ens passa al cos i per què és tan difícil de veure-ho reflectit en les anàlisis. Sembla que podria ser el nostre sistema immune, que queda 'tocat' i ens autoataca, però és una teoria més. Aquest estiu ha començat algun estudi que vol treure'n l'entramat. Tot i això, crec que es presta poca atenció a la problemàtica. Al principi em feia molta por no saber si milloraria i, en cas que així fos, temia que tardessin molt en arribar les millores necessàries per plantejar-me tornar a fer certa vida normal (com per exemple treballar). No millorar era el pitjor dels escenaris i ningú ens el sabia descartar. T'assabentaves de casos similars que portaven encara més temps sense cap millora. Però a poc a poc (molt a poc a poc), van anar arribant. Això sí, m'ha canviat l'escala de mesura de l''estar bé'. Des del juny he pogut anar pronunciant aquestes dues paraules, però és un 'estic bé' respecte a com estava des d'abril. Penses en com ho has passat, penses en gent que encara està trigant més a aconseguir certes millores, penses en els casos més greus, en els hospitalitzats, en els qui no ho han superat... i clar que estic bé! Perquè si m'esforço i li poso ganes, puc fer vida normal. Ara, si aquest 'estic bé' el comparem amb l''estar bé' del febrer d'aquest mateix any, doncs no estic bé, no. No visc amb l'energia amb què vivia, just al contrari.
Si és temporal es pot aguantar, però ha arribat un punt en què no saber fins quan hauré de viure així, em desanima. Ja he perdut l'empenta psicològica que em va donar millorar prou per a treballar i recuperar alguna vella rutina. Ara em costa trobar els ànims, i a més és just el moment en què la gent ja espera el 100% de mi perquè costa d'entendre que tant temps després, i fent vida 'normal', jo per dins no estigui recuperada del tot.
Em ve al cap un dels primers dies en què em vaig veure amb força com per sortir a 'caminar'. Anava a pas de tortuga i amb el cos com rovellat. Respirava amb força, com si hagués d'afegir esforç a l'acte per agafar prou aire. Vaig arribar a un banc vora el riu que em va servir de destí. Llavors vaig prendre consciència que aquella travessia m'havia portat a només cinc minuts de casa: acabava de 'suar' un trajecte que en condicions normals es fa amb un obrir i tancar d'ulls. Però era feliç, perquè en aquell moment allò era un pas de gegant.
És indescriptible la ràbia que em fa veure gent restant importància al virus. I em bull la sang quan sento allò de 'la qüestió és que no l'agafem tots alhora'. Per mi aquesta frase reflecteix total desconeixement per part de la persona que la verbalitza. Dubto que si de veritat sabés a què l'exposa aquesta afirmació, no la diria amb to d'aprovació. La qüestió és lluitar contra els contagis, punt!
Crec que visualitzar casos de persones joves i sense patologies prèvies que no han sigut simples quadres lleus pot ser útil per aconseguir que més gent entengui que això ens afecta a tots. Malauradament hi ha qui sembla que no se sent interpel·lat a l'hora de ser responsable per no posar en risc a la resta. A veure si saber que ells també assumeixen un risc real, saber que ho poden passar malament en primera persona, els fa reaccionar. Em poso molt nerviosa quan algú del meu voltant se salta les mesures de seguretat, malgrat jo estar-les complint. Em sembla una falta de respecte brutal.
I finalment no puc deixar-me allò de: ‘quan més valores la salut és quan et falta’, perquè és una gran veritat i que, veient el que he vist al meu voltant, he tingut sort i a la vida hi ha coses molt pitjors”.
Nausícaa. 24 anys. Sense patologies. Amb COVID des de l’1 d'abril. I ara ja podeu anar dient que això és una malaltia de vells, que se l'ha inventat Bill Gates amb el 5G i que no calen mesures de protecció perquè les malalties, com els accidents de cotxe, sempre afecten els altres.