Aquest any al Congrés de Mòbils ja no en diuen Congrés de Mòbils sinó Congrés de la Mobilitat. Potser això explica per què aquest cop no hi ha convocada cap vaga de metro, autobús, taxi, globus, dirigible, colom missatger o qualsevol altre estri per transportar senyors i senyores Mobile. Per cert, haver perdut això d'una bona vaga en ple Congrés és una llàstima perquè era una tradició molt nostra. A banda que demostra que tot allò tan terrible que va justificar l'altra vaga ja està totalment resolt, fet que em congratula no sap vostè com (ni quant).

En canvi es manté un altre clàssic: els congressistes passejant-se per BCN amb la credencial posada. Matí, tarda i nit. Pel carrer, als bars, als restaurants... Desconec si algú els ha informat que fora del recinte no té cap utilitat, a pesar que la ciutat sencera és una fira permanent. Però intueixo que la cosa no va per aquí. Vull dir que no és un tema de pensar que algú els la pugui demanar, sinó que té a veure amb un cert narcisisme. Quan pagues entre 800 i 5 mil euros per un tros de plàstic per penjar-te’l al coll és com quan fas culturisme, es tracta d'ensenyar el material.

Però potser algú sí que hauria de dir-los que, de la mateixa manera que han arribat a BCN desenes de senyoretes professionals en el buidatge de les preocupacions post dura jornada laboral i empresarial dels senyors congressistes, també hi ha arribat un munt de professionals del buidatge de butxaques, bosses i maletes. I, a banda, hi ha els murris locals sempre disposats a fer-te una volteta de més amb el taxi, cobrar-te un euro més per una aigua o dur-te al restaurant del teu cunyat. I, quan tu vas passejant-te per una ciutat comtal de fires i congressos amb un cartellot que t'ocupa mig pit, ja només et falta posar-te uns llums de neó de vistosos colors al cap que diguin: “Hola, sóc del Mobile. Vol robar-me? No cal que em pregunti com, faci-ho directament”.

I aquesta és la qüestió: què pesa més, les ganes d'exhibir públicament que ets un home (o una dona) de negocis o voler passar desapercebut, per si de cas? Les ganes d'anar pel carrer cridant: “Aparteu les criatures, que sóc del Mobile!” o les ganes d'acabar en una comissaria dient: “Miri, que sóc del Mobile i resulta que al metro...”. O és la postmodernitat de la nova economia que llueix un plàstic on abans els antics executius hi duien la corbata?

Ara, que potser la cosa també té a veure amb allò de la mútua identificació. Com a les festes aquelles dels companys de classe 30 anys després, que es posen cartellets per identificar-se:

· Ah, tu ets en Joan, aquell noi atlètic de cabell arrissat... I quan vas començar a perdre el cabell? I quants anys fa que la panxa et tapa la visió dels peus?

· I tu dius que ets l'Helena, la que era la sex símbol de la classe... I tu, quan vas deixar de ser ella per convertir-te en un maniquí de Novetats Nuri, especialitat en deformitats diverses?

Potser sí que, quan ets lluny de casa necessites tenir referents. I quin referent millor que un col·lega de Congrés... En tot cas, trobo que aquí ens ha fallat el tradicional esperit emprenedor dels catalans. No entenc com a ningú se l'ha acudit vendre acreditacions falses. No, però no per entrar al Mobile sinó només per anar per la ciutat i fer una miqueta de postureig. I anar a les discoteques a intentar impressionar el personal local. Ja sap, aquestes coses que ens agraden tant als homes... Siguem moderns executius de la mobilitat del futur, siguem en Joan, a qui la panxa tapa la visió dels peus.